dimecres, 15 de febrer de 2017

Rosa

Quan algú demana explicacions -o encara pitjor: quan algú s'apressa a donar-ne- sobre el significat d'una obra, totes les estructures sensibles tremolen. 
Un quadre no té necessitat d'explicar res ni de ser explicat, no representa res ni significa res, sinó que és, en el sentit més ampli del terme.
Per fer explicacions sempre hi som a temps. Per fer explicacions no cal ni tan sols la presència o fins l'existència del quadre. Jo puc explicar-ho; jo i qualsevol que vulgui fer-ho.
Diem rosa. El nostre interlocutor, en sentir rosa pot emprendre un mínim de tres camins diferents: la rosa com a flor; el rosa com a color o Rosa com a nom de dona. L'interlocutor pot enfilar-se per una qualsevol d'aquestes opcions.
La rosa-flor serà vermella, rosada, fosca, oberta, avellutada, fresca, gran, oberta i tants atributs com es vulgui, i els seus contraris, les seves variants i tota mena de matisos que es puguin trobar.
Bé, deixem que el nostre interlocutor s'enlairi pel vessant rosa-color; atès que els colors no poden existir sense una forma o una superfície que els reveli, ja tenim un altre gran ventall de possibilitats: el rosa de la roba de les nenes petites, un quadern rosa de la meva germana gran, una rosa de color rosat, unes calcetes, una paret, un cotxe, uns geranis, un bolígraf, un vestit, una corbata, un caramel, un gelat, un instant del cel, en fi, aquí tindríem feina per decidir-nos.
Si, en canvi, el nostre interlocutor opta per Rosa com a nom, pot passar que evoquem la tia Rosa del mas, o la masovera que va morir ta fants anys, la pastissera del forn del centre, una companya de l'escola,m una nena que corria per allà, una mare, una germana, una monja, una amant, una revolucionària, en fi, qualsevol dona que se'ns vingui al cap amb aquest nom o associat a ell.
Aital complexitat només prové de la pronunciació de quatre lletres: rosa. Ni quadre, ni fotografia, ni color, ni dona, ni flor. Només el mot rosa. I aquesta complexitat es pot multiplicar si hi afegim una melodia, una imatge o un text. La complexitat esdevé inacabable.
Qualsevol punt de partida és susceptible de fer-nos pensar, sentir. raonar, enraonar, esperar, desitjar, recordar o oblidar i segurament unes quantes coses més. Rosa pot ser tres coses, tres idees; o tres-mil; depèn de la implicació i del desig i la necessitat de saber. 
De la mateixa manera que el marbre de la Venus ja hi era materialment en la roca que l'escultor ha desbastat fins a fer-la visible, les nostres idees, sensacions i ulteriors desenvolupaments ja hi són en la nostra persona; només cal un motiu per fer-les aflorar.
La visita d'un amic, la carícia d'una dona, el somriure d'un infant, una posta de sol, un bon àpat, una cançó o un acudit no ens produeixen plaer o alegria per si sols com a objectes actius, sinó en relació a la nostra percepció o experiència; allò que desencadena el plaer pot venir de fora, però el plaer és nostre i tenim la capacitat d'aquest plaer en el nostre interior, cosa per altra banda que no solem saber fins que no arriba el moment. Si arriba.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Maquetes

Maqueta 1 (pensada per a ferro pintat)

L'inici
En un determinat moment de la meva vida vaig haver d'intentar sobreviure agafant en traspàs una botiga de llibres, papers, diaris i coses per l'estil. No me'n vaig sortir, però tampoc no em vaig suïcidar.

Consumia hores escrivint i dibuixant, perquè la freqüència amb què em visitaven els clients era lenta fins a la desesperació.
I, entre moltes altres coses, vaig fer maquetes per a escultures grans, de carrer, per a les quals utilitzava cartró i cola.
Maqueta 2 (pensada per a ferro pintat)

Anys més tard, ja sense botiga però amb altres neguits, recuperava algunes de les peces i els atorgava color. Pensava en el ferro, que admet la pintura sense perdre res pel camí. Pensava en algunes peces de Joan Miró que incorporaven colors simples, plans, primaris.


El compromís
Maqueta 3 (pensada per a
fusta o ferro, sense acolorir)
Fer una maqueta amb cartró i cola, per molt que es faci pensant en un espai o en unes dimensions i un material monumentals, no pertorba la vida de ningú: l'autor no es juga els diners ni el prestigi.

En canvi, permet distingir entre coses aparatoses i coses amb una certa relació positiva amb l'estètica. També permet gosadies infinites, perquè si l'escultura cau, només s'enfonsa -molt lentament- una estructura de cartró: no hi ha mai ferits, entre altres avantatges.


La ficció
No eren certes, aquelles escultures; no eren escultures; no existien més enllà del taulell on tímidament, gairebé d'amagat, jo retallava, manipulava i enganxava fragments de cartró.

Però si aquelles -aquestes- no són certes, com en són, de certes, les que veiem en carrers i places, al bell mig de les abominables rotondes invariablement desproporcionades? Doncs deixo la pregunta. Són? Som? O tot el contrari?
Maqueta 4 (pensada per a pedra, marbre...)


Els materials
El cartró és un succedani de qualsevol cosa. Es poden fer maquetes de guix, de cartró, de fusta, de plastilina o del que es vulgui. Però si es pensa en el futur, en la ficció de l'obra en un enclavament determinat, en un entorn i en uns colors, per força s'ha de pensar en quin material serà l'anima visible de l'escultura.

(Als peus de foto hi he indicat per a quin material s'ha pensat cada peça.)


Les dimensions
Maqueta 5 (pensada per a ferro pintat)
No he tingut mai cap certesa pel que fa a les dimensions que ha de tenir una obra situada a l'espai públic. Quan parlo malament d'alguna obra que veig, és sobretot per la seva no-idoneïtat en el context: o són massa grans, o l'espai de l'entorn es perd sense límits, o el mobiliari urbà més proper destrossa qualsevol intenció pacífica, etcètera.

Les dimensions haurien de decidir-se sempre tenint en compte tots aquests i molts altres paràmetres. Per això tantes obres de les que veiem en les nostres viles i ciutats -a les quals avui no m'hi vull referir- fan l'efecte d'un pedaç col·locat sense cap mena de criteri.

Maqueta 6 en dues perspectives (pensada per a ferro pintat)


L'al·legoria
Sovint em pregunta alguna persona si el que faig representa alguna cosa. Sempre procuro ser educat, i deixo triar entre dues respostes: a) si per a vostè representa alguna cosa, aquesta cosa és la bona, i b) aquesta obra no representa; és. (Ja sé que això resulta un xic teològic, com quan la veu des del matoll que cremava li digué a Moisès: "Jo sóc el que és". Però no sé explicar-m'ho de cap altra manera).

Maqueta 7 (pensada per a materials diversos,
segons si es volen caducs o perdurables: 

fusta, metall, pedra artificial acolorida...)
Per tant, aquestes escultures que no són, o que només ho són en la mesura que se'n veu una imatge bidimensional tot seguint una argumentació com la meva, aquestes escultures, dic, funcionen a manera de proposta. Com sempre, com constantment passa en la meva obra. Diríem que em dedico a fer propostes. No és increïble ni és fantàstic ni té un mèrit especial. Només és la meva tasca.





dimarts, 14 d’octubre de 2014

Reflexió a propòsit del dia a dia

La suspensió de la consulta és un fet. No hi ha prou garanties. No ens han trencat res. No han aturat res. El nostre país necessita la fe dels seus habitants per moure tot allò que, per defecte, es petrificaria i ens sotmetria a un estat d'avorriment vital que no ens fa cap falta.
Els polítics catalans són, si fa no fa, igualment bons o dolents, segons el cas, com els d'altres països. Però com que són els nostres hem de plantar-nos fermament i valorar tot el que fan, alhora que els exigim de manera continuada que donin de si el màxim del seu enginy i de la seva passió per fer del nostre país el millor espai per viure.
Sant Miquel del Fai
Exigència i valoració.
Voluntariat quan calgui i rigor sempre. Ningú no està exempt d'haver de fer algun esforç suplementari o fins i tot algun sacrifici. Ningú no mereix menys que el seu veí. Ningú té el seu viu retrat fora d'aquest marc que ens agermana.

Després, ja veurem, ja donarem perfils definits, siluetes amb accent propi i frases il·lustres per a la posteritat. Ja discutirem, com encara discutim avui, sobre els afers que ens preocupen cada dia, a cada minut, en cada racó de la nostra geografia i en el si de cadascuna de les famílies del país. Després, és a dir, a partir d'ara, ja posarem els accents en el lloc que els correspon. Un accent natural, propi, espontani i adequat a cada circumstància, però en un escenari plural i compartit, atractiu i càlid, dinàmic i carregat del més venturós futur: la Catalunya nostra, la recuperada, la veritable dimensió vital que li escau a la nostra gent.

Calen hores, dies i reunions, moltes reunions, i una trajectòria presidida pel desig més ferm d'aportar benestar, cultura i riquesa per a tothom. La ciutadania ens ho demostra, ho demostrem quan cal, però no convé abusar-ne. Hem de ser conscients de la nostra energia i hem de parlar amb il·lusió del nostre futur.
Vaga de tramvies de Barcelona, 1951
Un poble capaç de dur a terme la vaga de tramvies de Barcelona l'any 1951, quan no hi havia ni mòbils ni ordinadors i els telèfons eren pocs, no pot quedar-se avui amb l'amargor de la decepció que pronosticaven els anunciadors eterns dels grans desastres.

No podem quedar-nos badant mentre lamentem que s'ha vessat la llet, perquè la vaca que produeix aquesta llet i la set per rebre-la continuen existint. No ens perdonaríem no haver aprofitat el nostre potencial ciutadà, polític i vital.
Visca Catalunya!


diumenge, 3 de novembre de 2013

La forma pot ser al fons

Forma cremada trobada a la xarxa
Les formes aleatòries no ho són en funció de la voluntat de qui se les empesca, sinó en virtud d'una expressa denominació un cop la forma s'ha esdevingut com a tal.
I no importa si qui determina que es tracta d'una forma aleatòria n'és també l'autor o un simple observador actiu extern; la qüestió és que això funcioni.
Per tant, el més important és que la forma existeixi. El seu origen pot ser fosc, desconegut o fruit de la comèdia del dibuixant. 
Però existeix, i a partir d'aquí poden començar a passar coses.
Hi ha formes que provenen de l'avorriment i de l'automatisme subsegüent; d'altres són formes deliberades que volen resumir una forma prèvia coneguda, o simplement representarla a la manera aristotèlica; i moltes altres són producte de l'espasme conscient però automàtic -és a dir, interioritzat- a partir de mots, de sensacions, d'idees, de sons o de desitjos.
Forma trobada en un grafiti de paret
Bé, finalment, l'aspecte d'una forma no en determina el seu origen ni pressuposa la seva vigència posterior.
Una taca fortuïta, una ombra, una humitat, un tronc o una pedra són formes que poden arribar a molts indrets recòndits de la sensibilitat, simplement perquè se n'ha fet un seguiment fervorós i rigorós.
(Aquest comentari no té aspiracions de tesi ni de lliçó ràpida, sinó que el publico per si algú en té més idea, més afinada, més àmplia o simplement diferent -deixant de banda W. Kandinsky, és clar.)

divendres, 5 de juliol de 2013

Rodant pel món sense sortir-ne

Petrus i Pep Vancell, Sant Feliu de Guíxols, 29.6.2013
La música es pot viure de moltes maneres. Aquí se'n reflecteix una que té moltes puntes, com una estrella. Dir-ne música sense més decoració és possible; també és possible no escoltar-se-la. Dir-ne humor, dir-ne comèdia, dir-ne teatre, dir-ne festa o dir-ne espectacle és també possible. Com sempre, tot es pot dir de moltes maneres: tantes com gent disposada a dir coses.


divendres, 21 de juny de 2013

Poder de què?

Fa poc llegia sobre l'especulació alemanya i l'enriquiment de poques entitats a través del pànic de països sencers, un pànic precisament provocat pels mateixos depredadors, que de tant en tant es vesteixen de benèfics salvadors de situacions límit, i  que en altres dissimulen amb les seves reunions i múltiples ocupacions un anonimat que els permet la recapta onerosa, impune i il·limitada de riqueses provinents d'una general miserabilització.

Com podem combatre aquestes situacions? Ningú no en té la fórmula infal·lible. Molts en parlen, alguns saberuts tenen la gosadia  de dispensar-nos receptes colossals per arreglar els desperfectes que han ocasionat persones i institucions que ni xerren ni expliquen res i que aparentment viuen en una atmosfera aliena al gran merder que tenim muntat arreu.


En aquest context cal la poesia, la música, qualsevol mena de forma expressiva que ens prepari i ens conforti de cara al buit del futur. Vénen temps més durs i incerts, clamen els poderosos; les coses passaran com passen totes les coses, asseveren els més animosos. I ningú no sap res, i encara pitjor, ningú no està realment preparat per fer res.


Qui coi mana en aquest planeta? Ens parlen amb absoluta ingenuïtat dels mercats, i els mercats són inapel·lables. Potser sí, però darrere de cada acte i de cada impuls hi ha un motor, algú que decideix tirar en una direcció o en una altra. Finalment, hauríem de poder saber qui mou els mecanismes de direcció. I aquesta persona identificada podria formar part de les converses per trobar una estratègia i combatre-la, o directament es podria convertir en víctima de la ràbia social.

Doncs no, el món calla i es ven l'anima per quatre monedes. Aleshores, quin paper tenen uns polítics que per norma no s'encaren amb els més poderosos? Quina mena de quintacolumnisme els manté en aquest estat de catalèpsia de durada indefinida? El poder, de fet, no està servint per a res.

Poder és un verb; un verb auxiliar, modal, sense destinataris coneguts i sense sentit per si sol. Poder, com a verb, ha d'anar forçosament acompanyat d'un altre verb, i només així té el sentit que li atorgui el verb en qüestió un cop esbrinat en quin escenari es formula la frase. Poder dormir és el desig de tot insomne; l'accent principal recau decididament sobre el verb dormir. I així amb qualsevol verb.
Però quin poder real té el poder? Crec que ben poc. El poder polític està arribant a ser la caricatura grotesca que mai haguéssim pogut imaginar. Si el poder no pot impulsar cap de les accions expressades pels múltiples verbs amb que el podríem aparellar, quin pronòstic podem fer sobre el desenvolupament futur d'una societat frenada, acomplexada i presonera de la por i de l'angoixa?
Em sembla que no ho sé.

Escriure en un bar

M'agrada seure en un bar i escriure. Amb el cafè hi va bé l'escriptura; representa la solitud de la lletra, ben mancada de raons per existir en una societat fonamentalment àgrafa i en una època decididament àgrafa.

L'agrafia, vista socialment i culturalment, és la sistemàtica evitació del fet reflexiu, de la calma per pensar i per sentir; és la insistència en el conreu i en el gaudi del més immediat i del més innocu.

Un dia vaig trobar l'anunci d'una prostituta que s'ho feia per telèfon i que garantia l'orgasme en dos minuts. No he sabut mai què pot impel·lir  ningú a buscar-se un orgasme en dos minuts. Personalment preferiria estar-m'hi una hora. Però es veu que no dec ser normal.

També hi ha qui recomana fer servir plantilles per pintar, i així, amb un bufador amb compressor, s'avança molt per fer els quadres. Jo ho entendria si es tractés de pintar parets, cotxes o armaris, però no sé quina pressa pot tenir ningú per pintar un quadre.

L'eficiència i l'eficàcia són dues coses diferents. També és diferent ser comprensiu o ser comprensible. No són diferències com el dia i la nit, a dalt o a baix, sinó diferències derivades d'un mal ús o d'un ús escàs d'aquests mots. Un professional és eficient i una eina és eficaç. Algunes coses -que no sé ara mateix quines podrien ser-  són susceptibles, a més, de ser efectives.
Doncs, efectivament, aquestes coses provoquen problemes quan se'n parla, perquè pressuposen una certa capacitat d'intuir i d'incloure matisos en el raonament, capacitat que s'esdevé més aviat poc usual entre la gent que un habitualment es troba.

Vivim en una atmosfera francament asfixiant de certeses incontestables. El dubte és sinònim de titubeig, i la reflexió és interpretada com a indecisió. Es veu que s'ha de semblar despert i àgil, eixerit en grau superlatiu per així imposar-se als altres, que tan aviat com comproven que estan en inferioritat de condicions intenten el pacte, l'apropament, la complicitat o la simple conxorxa. Tot això configura una mena de circ molt previsible, i per tant una gran feblesa de cara als depredadors que cacen amb gran comoditat enmig d'un caos aparentment inexplicable.