Tàpies fa mandra

Saber que no el veurem més en cap exposició, amb el seu posat absent, mig content i reservat; saber que ja no es presentaran més coses noves del gran mestre; saber que ja no llegirem articles seus; tot això és el que passa ara.
Però més enllà de la mort biològica hi ha, abans i després, la vida de la seva obra, un treball enorme i profund que ha ensenyat més del que ha mostrat. O ho hauríem de dir a l'inrevés?

Gran Nus, de 1951

Mirar Tàpies, fixar-s'hi o esbrinar un so a partir de qualsevol de les seves imatges és una feinada; s'ha de tenir temps, una certa inspiració, predisposició, disposició i, sobretot, ganes. També és convenient haver-se deixat a casa alguns dels prejudicis que ens acompanyen sempre.
Tàpies no és de contemplació fàcil, pero sí possiblement senzilla i oberta. Qui no se n'aprofiti perd simplement l'ocasió.

Voleu saber què passa?

No cal poasar-s'hi ni en contra ni a favor. Almenys en el sentit del fanatisme o del rebuig. 

Les comunicacions, la informació, el que passa, el que és important, el que realment farà de nosaltres membres de la història, és qualsevol cosa, per petita que sembli, que ens faci emocionar, viure alerta o desesperar-nos.

Aquestes petites coses passen cada dia un munt de vegades. Aquestes petites coses són ocasions fortuïtes per pensar, per sentir o per agafar una enrabiada. Aquestes petites coses les trobareu al twitter, al facebook, a la televisió, a la ràdio, a la premsa o a la barra del bar mentre us preneu un cafè. Però desprès, què?

Després hauríem de saber pair, degustar o descartar. Aquí ve la part més difícil, l'estat de benaurança que només alguns savis assoleixen.

PICASSO, 130 ANYS

Potser resulta fins i tot ridícul recordar que Picasso fa anys que va néixer. No és un dia especial ni ningú ha pretès que ho sigui.

Mans i pans

Avui he fet memòria de la meva gratitud, de la qual no n'estic especialment orgullós.
Avui li he dedicat a Picasso tres cartrons que començava a pintar. Molts anys he fet coses semblants, amb Picasso o amb altres.
I és que avui em trobo pràcticament a un any de la presentació d'un projecte que omple els meus escenaris des de fa temps. Ja veurem, no cal avançar-se als fets.
Només vull constatar que treballo sobre un tema múltiple, molt ampli i alhora decididament menor: són temes propis, interiors i interioritzats, on la por i l'angoixa es concentren a parts iguals i comparteixen territori amb els records més càlids.
N'aniré parlant. Avui se m'ha escapat parlar-ne; se m'ha escapat, perquè encara no tinc imatges mostrables d'un projecte que va començar l'any 1977. Avui tocava parlar de Picasso.

Sempre hi ha un pitjor

La tragèdia viscuda divendres 22 de juliol a Oslo i a l'illa Utøya, a uns quaranta quilòmetres de la capìtal, ens deixa bocabadats.

Seu de la Presidència del Govern

L'atac amb cotxe bomba contra la seu del govern és una cosa horrible i previsible, però no tant a Noruega, on qualsevol podia aparcar davant de la porta per on entra cada dia el Primer Ministre Jens Stoltenberg, que era amic personal de moltes de les víctimes i les seves famílies.

Utøya té forma de cor...

La matança a Utøya ha estat un senyal de perfídia immensa: s'assassinava joves de tot el país que participaven en un campament d'estiu del partit NAP (Partit Laborista Noruec, en el govern).
El criminal, vestit de policia, demanava que la gent se li apropés perquè tenia notícies importants que donar. I llavors disparava amb bales que estan fins i tot prohibides en les guerres.

Jens Stoltenberg, a l'esquerra

Porto tot el matí llegint comentaris a la premsa noruega i encara no n'he trobat cap aclarint o demanant com és que aquest personatge tenia bales d'aquestes.
Tot i ser l'obra infernal d'un solitari, no es tracta d'un sonat qualsevol. Em temo que la cosa portarà cua.

La Trobada de Maçaners del 2011

Ball a la plaça amb música viva

Com cada any, arribar a Maçaners convida a besar el terra. L'aire és receptiu, les veus es difuminen pel petit poble, els carrers et reben amb muda precaució, conscients que aviat els trepitjaran homes i dones, criatures i acordionistes de tot arreu.

El ball, organitzat i monitoritzat

Les primeres salutacions als vells amics no es fan esperar. Algú ja vol tocar alguna peça en qualsevol racó. Algun nen o alguna nena han fet progressos i ja toquen un parell de cançons. La nit de divendres es prepara per a un sopar distès de germanor. Quatre gats i molt bon humor. Després, el ball.

Taller d'acordió diatònic

Dissabte comença amb un temps lluminós. L'esmorzar és freqüent, els cafès, les benvingudes, les cares noves, les veus i el so permanent de la música enmig dels tallers d'acordió diatònic, txalaparta o pandero. I el dinar, també de germanor, com tot el que passa per aquí durant tres dies.

Taller de txalaparta

Concert de Vibratango a l'església

La tarda creix en població a Maçaners. Hi arriba gent de qualsevol punt. Somriures, acudits, algú que ha crescut més d'un pam des de la darrera Trobada. I música. Un concert memorable de Vibratango a la capella.
I novament un sopar de germanor, amb tertúlies arreu i constantment frases d'amistat i d'esperança, molta esperança. A les deu comença la Trobada, l'espectacle.

Un dels acordionistes, Pep Vancell

Sota una carpa protectora per si plou o vol fer fred, la Ramona presenta els diferents participants. A continuació, la festa continua fins a la matinada més matinera.

Ball i música fins ben tard

Una mica de son, un nou esmorzar i el comiat amable i matinal; tot plegat, quarts de tres de diumenge per dir passi-ho bé i fins l'any que ve. Tota una litúrgia, això de Maçaners.

TOTS SOM A LA PLAÇA

La multitud que aquests dies inunda places importants de les grans ciutats espanyoles ens representa molt millor que tots els polítics que hem tingut durant la nostra defallida democràcia.

Muchedumbre, Antonio Saura

Ells tenen la paraula; ells decideixen; ells marquen el camí; ells ens ensenyen que la nova etapa està per encetar. A nosaltres, els altres, cansats d'esperar, de somiar i d'oferir alternatives, ens correspon viure amb tensió i atenció aquestes hores i les que vindran.
Visca Madrid, visca Barcelona, visca el rebombori conscient dels indignats, perquè de la seva sembra en menjarem tots.

NEIX UN MUSEU I ÉS MACA

A Alacant hi faltava un museu d'art contemporani. Eusebi Sempere, de qui s'ha dit que era el poeta de la geometria, era d'Alacant. També n'era la pintora Juana Francés, única dona del grup artístic El Paso.

Pintura d'Eusebio Sempere

El nou Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA) té un fons de mil-cinc-centes obres d'artistes prou reconeguts, a més d'un dens llegat d'aquests dos artistes del país.

Sobre si té quatre sales amb un total de 4.600 metres quadrats o que ha costat dotze milions d'euros i altres detalls els podreu trobar a les notícies que difon el diari Ara.