dimecres, 25 de febrer de 2015

Maquetes

Maqueta 1 (pensada per a ferro pintat)

L'inici
En un determinat moment de la meva vida vaig haver d'intentar sobreviure agafant en traspàs una botiga de llibres, papers, diaris i coses per l'estil. No me'n vaig sortir, però tampoc no em vaig suïcidar.

Consumia hores escrivint i dibuixant, perquè la freqüència amb què em visitaven els clients era lenta fins a la desesperació.
I, entre moltes altres coses, vaig fer maquetes per a escultures grans, de carrer, per a les quals utilitzava cartró i cola.
Maqueta 2 (pensada per a ferro pintat)

Anys més tard, ja sense botiga però amb altres neguits, recuperava algunes de les peces i els atorgava color. Pensava en el ferro, que admet la pintura sense perdre res pel camí. Pensava en algunes peces de Joan Miró que incorporaven colors simples, plans, primaris.


El compromís
Maqueta 3 (pensada per a
fusta o ferro, sense acolorir)
Fer una maqueta amb cartró i cola, per molt que es faci pensant en un espai o en unes dimensions i un material monumentals, no pertorba la vida de ningú: l'autor no es juga els diners ni el prestigi.

En canvi, permet distingir entre coses aparatoses i coses amb una certa relació positiva amb l'estètica. També permet gosadies infinites, perquè si l'escultura cau, només s'enfonsa -molt lentament- una estructura de cartró: no hi ha mai ferits, entre altres avantatges.


La ficció
No eren certes, aquelles escultures; no eren escultures; no existien més enllà del taulell on tímidament, gairebé d'amagat, jo retallava, manipulava i enganxava fragments de cartró.

Però si aquelles -aquestes- no són certes, com en són, de certes, les que veiem en carrers i places, al bell mig de les abominables rotondes invariablement desproporcionades? Doncs deixo la pregunta. Són? Som? O tot el contrari?
Maqueta 4 (pensada per a pedra, marbre...)


Els materials
El cartró és un succedani de qualsevol cosa. Es poden fer maquetes de guix, de cartró, de fusta, de plastilina o del que es vulgui. Però si es pensa en el futur, en la ficció de l'obra en un enclavament determinat, en un entorn i en uns colors, per força s'ha de pensar en quin material serà l'anima visible de l'escultura.

(Als peus de foto hi he indicat per a quin material s'ha pensat cada peça.)


Les dimensions
Maqueta 5 (pensada per a ferro pintat)
No he tingut mai cap certesa pel que fa a les dimensions que ha de tenir una obra situada a l'espai públic. Quan parlo malament d'alguna obra que veig, és sobretot per la seva no-idoneïtat en el context: o són massa grans, o l'espai de l'entorn es perd sense límits, o el mobiliari urbà més proper destrossa qualsevol intenció pacífica, etcètera.

Les dimensions haurien de decidir-se sempre tenint en compte tots aquests i molts altres paràmetres. Per això tantes obres de les que veiem en les nostres viles i ciutats -a les quals avui no m'hi vull referir- fan l'efecte d'un pedaç col·locat sense cap mena de criteri.

Maqueta 6 en dues perspectives (pensada per a ferro pintat)


L'al·legoria
Sovint em pregunta alguna persona si el que faig representa alguna cosa. Sempre procuro ser educat, i deixo triar entre dues respostes: a) si per a vostè representa alguna cosa, aquesta cosa és la bona, i b) aquesta obra no representa; és. (Ja sé que això resulta un xic teològic, com quan la veu des del matoll que cremava li digué a Moisès: "Jo sóc el que és". Però no sé explicar-m'ho de cap altra manera).

Maqueta 7 (pensada per a materials diversos,
segons si es volen caducs o perdurables: 

fusta, metall, pedra artificial acolorida...)
Per tant, aquestes escultures que no són, o que només ho són en la mesura que se'n veu una imatge bidimensional tot seguint una argumentació com la meva, aquestes escultures, dic, funcionen a manera de proposta. Com sempre, com constantment passa en la meva obra. Diríem que em dedico a fer propostes. No és increïble ni és fantàstic ni té un mèrit especial. Només és la meva tasca.