dimarts, 14 d’octubre de 2014

Reflexió a propòsit del dia a dia

La suspensió de la consulta és un fet. No hi ha prou garanties. No ens han trencat res. No han aturat res. El nostre país necessita la fe dels seus habitants per moure tot allò que, per defecte, es petrificaria i ens sotmetria a un estat d'avorriment vital que no ens fa cap falta.
Els polítics catalans són, si fa no fa, igualment bons o dolents, segons el cas, com els d'altres països. Però com que són els nostres hem de plantar-nos fermament i valorar tot el que fan, alhora que els exigim de manera continuada que donin de si el màxim del seu enginy i de la seva passió per fer del nostre país el millor espai per viure.
Sant Miquel del Fai
Exigència i valoració.
Voluntariat quan calgui i rigor sempre. Ningú no està exempt d'haver de fer algun esforç suplementari o fins i tot algun sacrifici. Ningú no mereix menys que el seu veí. Ningú té el seu viu retrat fora d'aquest marc que ens agermana.

Després, ja veurem, ja donarem perfils definits, siluetes amb accent propi i frases il·lustres per a la posteritat. Ja discutirem, com encara discutim avui, sobre els afers que ens preocupen cada dia, a cada minut, en cada racó de la nostra geografia i en el si de cadascuna de les famílies del país. Després, és a dir, a partir d'ara, ja posarem els accents en el lloc que els correspon. Un accent natural, propi, espontani i adequat a cada circumstància, però en un escenari plural i compartit, atractiu i càlid, dinàmic i carregat del més venturós futur: la Catalunya nostra, la recuperada, la veritable dimensió vital que li escau a la nostra gent.

Calen hores, dies i reunions, moltes reunions, i una trajectòria presidida pel desig més ferm d'aportar benestar, cultura i riquesa per a tothom. La ciutadania ens ho demostra, ho demostrem quan cal, però no convé abusar-ne. Hem de ser conscients de la nostra energia i hem de parlar amb il·lusió del nostre futur.
Vaga de tramvies de Barcelona, 1951
Un poble capaç de dur a terme la vaga de tramvies de Barcelona l'any 1951, quan no hi havia ni mòbils ni ordinadors i els telèfons eren pocs, no pot quedar-se avui amb l'amargor de la decepció que pronosticaven els anunciadors eterns dels grans desastres.

No podem quedar-nos badant mentre lamentem que s'ha vessat la llet, perquè la vaca que produeix aquesta llet i la set per rebre-la continuen existint. No ens perdonaríem no haver aprofitat el nostre potencial ciutadà, polític i vital.
Visca Catalunya!