dilluns, 15 de febrer del 2010

ACORDIÓ, VEU I ADVERTIMENTS

Una particularitat del dia 14 de febrer a El Siglo: el Dia de l'Acordió començava amb la idea del bolero, la samba i la bossa nova, però això va quedar en un lloc molt discret. Hi va haver musette, Astor Piazzola -com no!- i swing.

Jordi Comasòlives feia l'arrencada amb La chica de Ipanema i, després, en Blai demostrava el seu domini amb intervencions puntuals.

I una nova presència, espontània i sense preparar; Ana Cristina Werring, que canta chanson française i que es lluïa amb un acompanyament prudent per part de tota la colla.

De la meva intervenció en el conjunt, poca cosa es pot dir; de tan discreta, la resumia el comentari d'Arrigo Tomasi: Hans ha fallado. (Tinc l'excusa de la impressora absent, però la veritat és segurament una altra).

Deixant de banda això, aquesta campanya acordionística promet, em sembla que promet. L'ambient d'El Siglo s'ensuma en aquestes imatges gairebé pròpies d'un altre temps. Però està passant ara. És allò que deia abans sobre el futur; o una cosa per l'estil.

dissabte, 13 de febrer del 2010

EL FUTUR S'ACABA

Si meditem una mica veurem com el futur no se'ns pinta gens atractiu. Com a molt, se'ns acosta amb un to grisós que anul·la qualsevol possibilitat d'alegria.

Potser ens queda l'esperança que el joc fortuit que se'ns presenti ens permeti una certa llibertat, o tota la llibertat, que dependrà sempre de cadascun de nosaltres.

Amb les més pobres eines a la mà, l'ésser humà pot fer meravelles, sobretot quan sap que no hi pot perdre res perquè no té res.

D'aquesta pobresa podríem passar a un enriquiment fonamental, fins i tot crec que fundacional, atès que d'aquesta manera refundaríem la nostra raó de ser, de viure i de no parar de desitjar, d'esperar i de créixer.

El futur, de fet, s'acaba sempre amb la sensació; la resta -abans o després- és l'eterna endevinalla del buit.