diumenge, 3 de novembre de 2013

La forma pot ser al fons

Forma cremada trobada a la xarxa
Les formes aleatòries no ho són en funció de la voluntat de qui se les empesca, sinó en virtud d'una expressa denominació un cop la forma s'ha esdevingut com a tal.
I no importa si qui determina que es tracta d'una forma aleatòria n'és també l'autor o un simple observador actiu extern; la qüestió és que això funcioni.
Per tant, el més important és que la forma existeixi. El seu origen pot ser fosc, desconegut o fruit de la comèdia del dibuixant. 
Però existeix, i a partir d'aquí poden començar a passar coses.
Hi ha formes que provenen de l'avorriment i de l'automatisme subsegüent; d'altres són formes deliberades que volen resumir una forma prèvia coneguda, o simplement representarla a la manera aristotèlica; i moltes altres són producte de l'espasme conscient però automàtic -és a dir, interioritzat- a partir de mots, de sensacions, d'idees, de sons o de desitjos.
Forma trobada en un grafiti de paret
Bé, finalment, l'aspecte d'una forma no en determina el seu origen ni pressuposa la seva vigència posterior.
Una taca fortuïta, una ombra, una humitat, un tronc o una pedra són formes que poden arribar a molts indrets recòndits de la sensibilitat, simplement perquè se n'ha fet un seguiment fervorós i rigorós.
(Aquest comentari no té aspiracions de tesi ni de lliçó ràpida, sinó que el publico per si algú en té més idea, més afinada, més àmplia o simplement diferent -deixant de banda W. Kandinsky, és clar.)

divendres, 5 de juliol de 2013

Rodant pel món sense sortir-ne

Petrus i Pep Vancell, Sant Feliu de Guíxols, 29.6.2013
La música es pot viure de moltes maneres. Aquí se'n reflecteix una que té moltes puntes, com una estrella. Dir-ne música sense més decoració és possible; també és possible no escoltar-se-la. Dir-ne humor, dir-ne comèdia, dir-ne teatre, dir-ne festa o dir-ne espectacle és també possible. Com sempre, tot es pot dir de moltes maneres: tantes com gent disposada a dir coses.


divendres, 21 de juny de 2013

Poder de què?

Fa poc llegia sobre l'especulació alemanya i l'enriquiment de poques entitats a través del pànic de països sencers, un pànic precisament provocat pels mateixos depredadors, que de tant en tant es vesteixen de benèfics salvadors de situacions límit, i  que en altres dissimulen amb les seves reunions i múltiples ocupacions un anonimat que els permet la recapta onerosa, impune i il·limitada de riqueses provinents d'una general miserabilització.

Com podem combatre aquestes situacions? Ningú no en té la fórmula infal·lible. Molts en parlen, alguns saberuts tenen la gosadia  de dispensar-nos receptes colossals per arreglar els desperfectes que han ocasionat persones i institucions que ni xerren ni expliquen res i que aparentment viuen en una atmosfera aliena al gran merder que tenim muntat arreu.


En aquest context cal la poesia, la música, qualsevol mena de forma expressiva que ens prepari i ens conforti de cara al buit del futur. Vénen temps més durs i incerts, clamen els poderosos; les coses passaran com passen totes les coses, asseveren els més animosos. I ningú no sap res, i encara pitjor, ningú no està realment preparat per fer res.


Qui coi mana en aquest planeta? Ens parlen amb absoluta ingenuïtat dels mercats, i els mercats són inapel·lables. Potser sí, però darrere de cada acte i de cada impuls hi ha un motor, algú que decideix tirar en una direcció o en una altra. Finalment, hauríem de poder saber qui mou els mecanismes de direcció. I aquesta persona identificada podria formar part de les converses per trobar una estratègia i combatre-la, o directament es podria convertir en víctima de la ràbia social.

Doncs no, el món calla i es ven l'anima per quatre monedes. Aleshores, quin paper tenen uns polítics que per norma no s'encaren amb els més poderosos? Quina mena de quintacolumnisme els manté en aquest estat de catalèpsia de durada indefinida? El poder, de fet, no està servint per a res.

Poder és un verb; un verb auxiliar, modal, sense destinataris coneguts i sense sentit per si sol. Poder, com a verb, ha d'anar forçosament acompanyat d'un altre verb, i només així té el sentit que li atorgui el verb en qüestió un cop esbrinat en quin escenari es formula la frase. Poder dormir és el desig de tot insomne; l'accent principal recau decididament sobre el verb dormir. I així amb qualsevol verb.
Però quin poder real té el poder? Crec que ben poc. El poder polític està arribant a ser la caricatura grotesca que mai haguéssim pogut imaginar. Si el poder no pot impulsar cap de les accions expressades pels múltiples verbs amb que el podríem aparellar, quin pronòstic podem fer sobre el desenvolupament futur d'una societat frenada, acomplexada i presonera de la por i de l'angoixa?
Em sembla que no ho sé.

Escriure en un bar

M'agrada seure en un bar i escriure. Amb el cafè hi va bé l'escriptura; representa la solitud de la lletra, ben mancada de raons per existir en una societat fonamentalment àgrafa i en una època decididament àgrafa.

L'agrafia, vista socialment i culturalment, és la sistemàtica evitació del fet reflexiu, de la calma per pensar i per sentir; és la insistència en el conreu i en el gaudi del més immediat i del més innocu.

Un dia vaig trobar l'anunci d'una prostituta que s'ho feia per telèfon i que garantia l'orgasme en dos minuts. No he sabut mai què pot impel·lir  ningú a buscar-se un orgasme en dos minuts. Personalment preferiria estar-m'hi una hora. Però es veu que no dec ser normal.

També hi ha qui recomana fer servir plantilles per pintar, i així, amb un bufador amb compressor, s'avança molt per fer els quadres. Jo ho entendria si es tractés de pintar parets, cotxes o armaris, però no sé quina pressa pot tenir ningú per pintar un quadre.

L'eficiència i l'eficàcia són dues coses diferents. També és diferent ser comprensiu o ser comprensible. No són diferències com el dia i la nit, a dalt o a baix, sinó diferències derivades d'un mal ús o d'un ús escàs d'aquests mots. Un professional és eficient i una eina és eficaç. Algunes coses -que no sé ara mateix quines podrien ser-  són susceptibles, a més, de ser efectives.
Doncs, efectivament, aquestes coses provoquen problemes quan se'n parla, perquè pressuposen una certa capacitat d'intuir i d'incloure matisos en el raonament, capacitat que s'esdevé més aviat poc usual entre la gent que un habitualment es troba.

Vivim en una atmosfera francament asfixiant de certeses incontestables. El dubte és sinònim de titubeig, i la reflexió és interpretada com a indecisió. Es veu que s'ha de semblar despert i àgil, eixerit en grau superlatiu per així imposar-se als altres, que tan aviat com comproven que estan en inferioritat de condicions intenten el pacte, l'apropament, la complicitat o la simple conxorxa. Tot això configura una mena de circ molt previsible, i per tant una gran feblesa de cara als depredadors que cacen amb gran comoditat enmig d'un caos aparentment inexplicable.

dilluns, 18 de març de 2013

murder cadira ambrosio, també

murder cadira ambrosio, collage i pintura
Tres paraules de procedència fortuïta eren suficients com a epígraf de les nou consciències derivades dels vint-i-tres elements per a poema surrealista. Ja sabeu: vas pel carrer, et ve un rampell i exclames: "Murder cadira ambrosio!" Ho escrius en un paperet i t'ho fiques a la butxaca. Després apareix el paper quan buscaves un nom per a les nou consciències. Què més podia desitjar?

dilluns, 11 de març de 2013

Troballes

Una troballa, de fet, no és tal troballa si no hi ha uns ulls, una boca o un cervell que busquen.
Aleshores, trobar és el mateix que buscar, o s'hi assembla molt.

Llac
La recerca pot ser infinita; els noms que després els donarem a les coses trobades, també.
Una bona manera de fer-s'ho venir bé és adoptar el criteri universal FVB, és a dir, fer-s'ho venir bé.
Pràcticament ningú no se n'escapa.

dimecres, 27 de febrer de 2013

olor corporal.23, els recipients (i 3)

Cadascun dels tres projectes que formen part d'olor corporal.23 tenen una presència precisament corporal o corpòria en la mostra que ensenyem aquests dies a Granollers.
Vint-i-tres recipients diversos per a Olor corporal
I Olor corporal, com a tercer projecte, arrodoneix el conjunt. L'esclat és fins i tot visible en els recipients de tota mena que hi intervenen; hi ha pots tancats, pots transparents, pots oberts, capses, ampolles, en fi, recipients possibles per a materials possibles.

olor corporal.23, els recipients (2)


Cadascun dels tres projectes que coincideixen a olor corporal.23 tenen una presència precisament corporal o corpòria en la mostra que ensenyem aquests dies a Granollers.
Recipients per als (també) vint-i-tres Elixirs


Els Elixirs són una excusa per fer broma i continuar amb total seriositat. Els noms inventats de substàncies segurament inexistents permeten la convivència de materials inútils i imprecisos amb noms suposadament escollits per la seva adequació..
 

olor corporal.23, els recipients (1)

Cadascun dels tres projectes que constitueixen olor corporal.23 tenen una presència precisament corporal o corpòria en la mostra que ensenyem aquests dies a Granollers.
Recipients dels vint-i-tres elements per a poema surrealista
Els vint-i-tres elements per a poema surrealista són mots simples estrets de poemes de fa uns quants anys. Els pots contenen materials diversos que no es relacionen verbalment amb els mots que contenen els pots.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Una obra conjunta

Obra a quatre mans
Aquesta pintura sembla haver acabat bé malgrat els seus desafortunats principis. Era una pintura de circumstàncies de fa molts anys que vaig fer una vegada però no la vaig voler ensenyar en l'exposició del moment. La peça ha passat anys rodant per l'estudi com esperant una oportunitat de ser o de transformar-se.
Poc abans de l'actual exposició hi vaig afegir els noms cal·ligrafiats dels vint-i-tres elements per a poema surrealista. Bartomeu Molino va acceptar de treballar-hi; la peça va canviar d'aspecte, de tensió i de significació. Per això, aquesta vegada, aquesta peça esdevé finalment una obra sense títol ni referència ni firmes, i veu la llum en una exposició.

diumenge, 24 de febrer de 2013

Una exposició en tensió

Sovint m'han retret que faci tan poques exposicions. Algunes persones consideren que una exposició és una mena de descarregada d'antiguitats: s'omple una furgoneta amb quadres, es pengen en alguna paret i a esperar.

Una exposició és per a mi un acte de fe que celebro amb una gran tensió. La presència de la meva obra en un espai amable i generós em recorda que tot començava al meu estudi en condicions altament allunyades de cap mena de festa.

Dos dibuixos de Hans Móller
Assemblatge de Bartomeu Molino
Aquests dies, i fins a finals del mes de març, tenim oberta a Granollers l'exposició olor corporal.23, on es presenta obra de Bartomeu Molino i meva.

dijous, 21 de febrer de 2013

murder cadira ambrosio


Dues peces sobre paper, murder cadira ambrosio
Un quadre també es pot dir Josefina o Pintura número 17
Un dia circulava pel carrer i em va passar pel cap aquest trio de paraules sense connexió; és una situació que intento defugir, perquè es fa pesada; però aquell dia em vaig aturar i apuntava aquest tres mots en un bocí de paper, per si m'eren d'utilitat.
murder cadira ambrosio és el nom que ara reben els treballs amb les nou consciències derivades dels vint-i-tres elements per a poema surrealista, que donen nom al primer dels tres projectes que conformen olor corporal. No és cap embolic, és una pinzellada sobre el meu mètode de treball, i m'agrada compartir-la.

dimecres, 20 de febrer de 2013

olor corporal.23, un detall

olor corporal.23
El títol de l'exposició és olor corporal.23 des dels primers moments. El meu projecte olor corporal té vint-i-tres elements en cadascun dels tres projectes que l'integren.
Bartomeu Molino, part indissoluble del tàndem d'aquesta mostra, es va fer seu el número 23. Podríem dir que el va adoptar.
Aquesta peça, anomenada precisamente olor corporal.23, recull només una part del tercer projecte, però aposta por una presència total i manté viva la continuïtat de les meves peces modulars.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Els elixirs, una sèrie

Segurament recordo bé la tarda; era prop del Mercat del Born, mentres feia temps per a una entrevista. El bar era vulgar, acollidor, espiritualment dúctil.
Vaig fer vint-i-tres dibuixos de manera automàtica, sense voluntats amagades, sense referents que em poguessin fent nosa. Era un paper petit, per no cridar l'atenció.
Després, la cosa es va anar enredant. O aclarint. Els noms obeïen també a un no-desig de concreció, a una divagació volguda pels ambients més sòrdids de la memòria, com en la ja vella Sèrie Paris.

diumenge, 17 de febrer de 2013

olor corporal.23

La mostra conjunta entre Bartomeu Molino i jo porta un títol que alguna persona ha trobat estrafolari. I tot té una explicació. Una justificació. O moltes.
Pintura i collage sobre fusta (40x60)



L'important ha estat poder instal·lar-nos al Centre Cultural de Granollers i establir, durant gairebé tres setmanes i a estones arrencades d'altres activitats, un ordre, un context i una harmonia de respecte al visitant.

Les obres, abans, només eren obra. Ara són obra pública.