Poder de què?

Fa poc llegia sobre l'especulació alemanya i l'enriquiment de poques entitats a través del pànic de països sencers, un pànic precisament provocat pels mateixos depredadors, que de tant en tant es vesteixen de benèfics salvadors de situacions límit, i  que en altres dissimulen amb les seves reunions i múltiples ocupacions un anonimat que els permet la recapta onerosa, impune i il·limitada de riqueses provinents d'una general miserabilització.

Com podem combatre aquestes situacions? Ningú no en té la fórmula infal·lible. Molts en parlen, alguns saberuts tenen la gosadia  de dispensar-nos receptes colossals per arreglar els desperfectes que han ocasionat persones i institucions que ni xerren ni expliquen res i que aparentment viuen en una atmosfera aliena al gran merder que tenim muntat arreu.


En aquest context cal la poesia, la música, qualsevol mena de forma expressiva que ens prepari i ens conforti de cara al buit del futur. Vénen temps més durs i incerts, clamen els poderosos; les coses passaran com passen totes les coses, asseveren els més animosos. I ningú no sap res, i encara pitjor, ningú no està realment preparat per fer res.

Qui coi mana en aquest planeta? Ens parlen amb absoluta ingenuïtat dels mercats, i els mercats són inapel·lables. Potser sí, però darrere de cada acte i de cada impuls hi ha un motor, algú que decideix tirar en una direcció o en una altra. Finalment, hauríem de poder saber qui mou els mecanismes de direcció. I aquesta persona identificada podria formar part de les converses per trobar una estratègia i combatre-la, o directament es podria convertir en víctima de la ràbia social.

Doncs no, el món calla i es ven l'anima per quatre monedes. Aleshores, quin paper tenen uns polítics que per norma no s'encaren amb els més poderosos? Quina mena de quintacolumnisme els manté en aquest estat de catalèpsia de durada indefinida? El poder, de fet, no està servint per a res.

Poder és un verb; un verb auxiliar, modal, sense destinataris coneguts i sense sentit per si sol. Poder, com a verb, ha d'anar forçosament acompanyat d'un altre verb, i només així té el sentit que li atorgui el verb en qüestió un cop esbrinat en quin escenari es formula la frase. Poder dormir és el desig de tot insomne; l'accent principal recau decididament sobre el verb dormir. I així amb qualsevol verb.

Però quin poder real té el poder? Crec que ben poc. El poder polític està arribant a ser la caricatura grotesca que mai haguéssim pogut imaginar. Si el poder no pot impulsar cap de les accions expressades pels múltiples verbs amb que el podríem aparellar, quin pronòstic podem fer sobre el desenvolupament futur d'una societat frenada, acomplexada i presonera de la por i de l'angoixa?

Em sembla que no ho sé.

Escriure en un bar

M'agrada seure en un bar i escriure. Amb el cafè hi va bé l'escriptura; representa la solitud de la lletra, ben mancada de raons per existir en una societat fonamentalment àgrafa i en una època decididament àgrafa.

L'agrafia, vista socialment i culturalment, és la sistemàtica evitació del fet reflexiu, de la calma per pensar i per sentir; és la insistència en el conreu i en el gaudi del més immediat i del més innocu.

Un dia vaig trobar l'anunci d'una prostituta que s'ho feia per telèfon i que garantia l'orgasme en dos minuts. No he sabut mai què pot impel·lir  ningú a buscar-se un orgasme en dos minuts. Personalment preferiria estar-m'hi una hora. Però es veu que no dec ser normal.

També hi ha qui recomana fer servir plantilles per pintar, i així, amb un bufador amb compressor, s'avança molt per fer els quadres. Jo ho entendria si es tractés de pintar parets, cotxes o armaris, però no sé quina pressa pot tenir ningú per pintar un quadre.

L'eficiència i l'eficàcia són dues coses diferents. També és diferent ser comprensiu o ser comprensible. No són diferències com el dia i la nit, a dalt o a baix, sinó diferències derivades d'un mal ús o d'un ús escàs d'aquests mots. Un professional és eficient i una eina és eficaç. Algunes coses -que no sé ara mateix quines podrien ser-  són susceptibles, a més, de ser efectives.

Doncs, efectivament, aquestes coses provoquen problemes quan se'n parla, perquè pressuposen una certa capacitat d'intuir i d'incloure matisos en el raonament, capacitat que s'esdevé més aviat poc usual entre la gent que un habitualment es troba.

Vivim en una atmosfera francament asfixiant de certeses incontestables. El dubte és sinònim de titubeig, i la reflexió és interpretada com a indecisió. Es veu que s'ha de semblar despert i àgil, eixerit en grau superlatiu per així imposar-se als altres, que tan aviat com comproven que estan en inferioritat de condicions intenten el pacte, l'apropament, la complicitat o la simple conxorxa. Tot això configura una mena de circ molt previsible, i per tant una gran feblesa de cara als depredadors que cacen amb gran comoditat enmig d'un caos aparentment inexplicable.

Troballes

Una troballa, de fet, no és tal troballa si no hi ha uns ulls, una boca o un cervell que busquen.
Aleshores, trobar és el mateix que buscar, o s'hi assembla molt.

Llac

La recerca pot ser infinita; els noms que després els donarem a les coses trobades, també.
Una bona manera de fer-s'ho venir bé és adoptar el criteri universal FVB, és a dir, fer-s'ho venir bé.
Pràcticament ningú no se n'escapa.

EL FUTUR S'ACABA

Si meditem una mica veurem com el futur no se'ns pinta gens atractiu. Com a molt, se'ns acosta amb un to grisós que anul·la qualsevol possibilitat d'alegria.

Potser ens queda l'esperança que el joc fortuit que se'ns presenti ens permeti una certa llibertat, o tota la llibertat, que dependrà sempre de cadascun de nosaltres.

Amb les més pobres eines a la mà, l'ésser humà pot fer meravelles, sobretot quan sap que no hi pot perdre res perquè no té res.

D'aquesta pobresa podríem passar a un enriquiment fonamental, fins i tot crec que fundacional, atès que d'aquesta manera refundaríem la nostra raó de ser, de viure i de no parar de desitjar, d'esperar i de créixer.

El futur, de fet, s'acaba sempre amb la sensació; la resta -abans o després- és l'eterna endevinalla del buit.