LA PINTURA ÉS OBSOLETA! (2)

DE L'HEDONISME I DEL PLAER VIRTUAL EN LA PINTURA

Un cop l'ordinador ja sigui l'eina dels avis, algun nét haurà d'intentar la superació de la rutina. Al capdavall, en tant no descobrim un per un que el gran espasme artístic es pot produir també amb un llapis i un paper no avançarem gaire en el nostre enriquiment.

Si tanquem portes estem creant compartiments mal comunicats entre si. Tot esdevé negatiu i sofisticadament agressiu. Les exclusives són altament avorrides i conservadores de l'etern malestar. Facin! Fem! Però sense tanta solemnitat buida.

La nostra trajectòria és de vegades circular i de vegades en espiral, tot depèn de la força (centrífuga o centrípeta, segons el cas). Però sobretot causa sorpresa descobrir que som l'animal més propens al retorn, molt més que el salmó, l'anguila o les balenes. Retornem sense gaire cosa més que el nostre fracàs anterior com a espècie.

Albert Einstein

Albert Einstein, a la pregunta de com seria la tercera guerra mundial, va dir que no ho sabia, però que la quarta seria a cops de pedra. També la saviesa egípcia va col·lapsar i encara no hem igualat certs progressos. La ciència xinesa continua existint, segons indicis, però tot Àsia sembla disposada a renunciar als seus fonaments per semblar modernament estúpids com bona part dels occidentals.

Tot s'arribarà a saber i a repetir. Com quan manaven els vells mestres de la repetició i de la consagració de la memòria com a eina cultural principal, i deixaven la imaginació i la intel·ligència per als esbojarrats, per als disconformes i per als desplaçats. Què bonic! Així tenim el camp de bledes en què s'ha convertit el nostre rerefons sociocultural.

Conservem dels romans el circ de les tortures i buidem el pap amb frases fetes que fan les delícies dels nostres amos més ferotges. Podem ser més sensibles per aprofundir en el nostre esperit? Jo crec que sí, però és qüestió d'entrenament. La imminència és un bon procediment; és el camí de l'erotisme, d'esperar amb la boca oberta allò que arribarà i que no sabem com serà.

Un quadre, una sessió musical, una classe, una jornada amb els amics, una trobada sexual, un dia nou -com tots-, una festa mil cops repetida, una cançó o una frase senzilla a partir de la qual conversar fins a la matinada; qualsevol expectativa és bona per calibrar si som sensibles o si només consumim oxigen, hidrogen i carboni per acabar fets una merda (cosa que ens passarà igualment, per altra banda).

El jardí de les delícies, H. van Bosch

El futur, segons com, sembla il·lusionant, però no és gaire més que la continuació previsible i, per tant, lògica d'una realitat que s'inicia en el naixement, quan assumim l'herència del món humà al complet. Cadascú de nosaltres som un esquitx, i entre tots, finalment, potser haurà valgut la pena haver ocupat la terra durant uns quants mil·lennis.

Escena de 2001 Odissea...

Això sí, ningú no ho veurà ni en traurà conclusions; la història, la cultura, l'art i l'humanisme no tancaran el cercle en tant quedi un sol de nosaltres -potser un idiota, potser un geni- capaç de canviar qualsevol petit detall amb un nou senyal.

Rudolf Nureiev

Rudolph Nureiev els deia als joves ballarins que se li atansaven per demanar-li si podien ballar a la seva companyia: "Si pots viure sense la dansa, deixa-la immediatament!" Fantàstic! La major part de persones a les que he referit aquesta anècdota em surten amb allò de: "...és que és molt difícil viure d'aquestes coses!" Novament un malentès: passen els anys i no ens en sortim. No sé si és perquè gairebé ningú no s'escolta ningú i si ho fan per fugir d'estudi.

Viure sense art, per dir-ho amb poques paraules, és el mateix que fer submarinisme sense respirar: pots aguantar una estona, però la cosa acaba rebentant. No hi ha massa artistes cèlebres, ara; vull dir dignes de ser celebrats. Famosos sí, n'hi ha uns quants, però la desproporció és flagrant.

Cantant televisiu ocasional

Agafem qualsevol cantaire més o menys escoltat a les discoteques i a les emissores, i comparem el grau de coneixement que se'n té amb el que se'n té de Miquel Barceló, que ha pintat aquella cúpula de les Nacions Unides tan prescindible com forçada. Una cosa va per l'altra? No ho crec.

Els cantaires, els ostatges de Gran Hermano, els tertulians anti-sistema (sempre identificats amb l'extrema dreta), els marits, amics, ex-marits i ex-pares d'unes i altres omplen espais de comunicació impresos i audiovisuals cada setmana, i alguns cada dia.

Pintura de Miquel Barceló

Quanta estona se li dedica a Miquel Barceló o a qualsevol artista plàstic? I als poetes o als ballarins? Senzillament, l'aritmètica ens avergonyeix. Els futbolistes xerren cada dia; els artistes gairebé mai, i encara com una anomalia de la programació.

Quan les subhastes escupen les xifres increïbles i pornogràfiques que s'han pagat per un quadre d'algun intocable, aquests diners equivalen a una o potser  dues temporades d'un futbolista de primera divisió. A quan resulta el gol, l'hora de córrer, cada entrenament o el minut a minut d'una vida paradisíaca?

I els pintors, a jeure, perquè generalment ja són morts quan passa això de la subhasta, o sigui que la comparació ja es fa impossible entre professionals. Però almenys fem-la entre conceptes, entre escenaris, entre emblemes de significat social i cultural.

El president Barack Obama

Si l'actual president dels Estats Units, Barack Obama cobra 400.000 dòlars l'any, el seu antecessor té una pensió anual de 180.000. Què triem, mandataris -i per tant ex-mandataris- joves com futbolistes, o bé pre-cadàvers a partir dels quals teixir una llegenda ràpida i difícil de desmentir?

Una escena de Dublinesos

Quan vaig veure parcialment la pel·lícula Dublinesos, basada en la novel·la de James Joyce, recordava que feia massa temps que havia llegit el llibre i no hi havia percebut l'atmosfera càlida i estomacada que retrata la pel·lícula. Costa molt que una obra proporcioni sentiments si l'observador no els té en algun lloc del seu esperit.

Una escena d'il·lusionisme

El mèrit de l'artista -o dels seus valedors- no és tan provocar sentiments o sensacions sinó recórrer el sofisticat camí que va des de la pura manufactura tècnica i artesanal fins al punt més reservat d'aquell esperit de sensibilitat latent, i fer, com per art de màgia, que les seves forces interiors, les emocions i una agradable i càlida sensació de complicitat es combinin en un mateix instant. Però l'art no és cosa de màgia, certament, sinó un pèl més difícil. Alguns hi arriben.

No puc fer gaire cosa cosa si penso en els detractors de la pintura i en els seus enterradors verbals crònics; com a molt, puc deixar que llaurin l'erm amb els seus laments, perquè tot intent de matar és estèril.

Pintar o escriure, fer música, dansa, teatre, fotografia, escultura, etcètera, qualsevol d'aquestes dedicacions es fan sobretot si un mateix les considera pròpies perquè se les ha fet seves com una eina imprescindible per viure. I les ganes de viure no es poden matar. Tant és si la major part d'artistes no saben gaire què fan ni per què ho fan, això és endèmic. Però l'art és la gran necessitat humana.

Dir que la pintura és obsoleta és tan poc consistent com l'intent de substituir-la per altres productes. Potser sí que la pintura, en la fenomenologia de mercat en què vivim, sigui poc més que un producte, però el perquè, l'impuls primer i després continuat que duu les persones a fer coses d'aquesta mena és un do espiritual incògnit, íntim i transcendental.

No penso deixar d'escriure amb ploma per molt que l'ordinador també em serveixi. No renuncio a la pasterada ni a les olors no sempre bones ni al cansament físic de la pintura per molt que també pensi, escrigui o fabuli amb materials no tangibles per construir una part del món, la meva. Potser sona presumptuós, això, ja me n'adono, però no tinc cap intenció messiànica.

Faig la meva perquè només fent la nostra farem la de tots. És una dedicació solitària, aquesta, i pot durar tota la vida. Puc pintar i puc no fer-ho; puc pensar o no; puc sentir o deixar de sentir i no imaginar mai més res. Tant se val. Els sociòlegs de cafè no ens faran enrere. Només infecten un aire que nosaltres no volem respirar.

Som lliures per pròpia decisió. Res no ens pot aturar, res no ens pot suprimir ni res pot substituir la necessitat, la dèria, el delit i la passió volcànica que ens fa treballar en direccions tan dubtoses. Qualsevol tècnica és bona, i qualsevol disciplina, material o orientació. Es pot pintar o tancar els ulls i establir un univers al nostre gust.

Jazz a Mercantic, Sant Cugat

He fet jazz amb la boca i amb els peus, o amb un instrument; he pintat amb pinzells i colors o des del pensament amb les mans immòbils; he escrit o he fabulat en silenci, i tot ha pogut funcionar. La major part de la meva obra no existeix, no és tangible. Unes coses han desaparegut, d'altres encara no han començat; tot el que he après, ideat o desitjat té totes les formes, tantes formes com moments de l'esperit. I tot això ho escric per adonar-me'n, per fer memòria, per confirmar el meu sentiment i compartir-lo.

No crec que pugui convèncer ningú amb paraules, ni tan sols amb obres; els que senten com jo estan tan sols i tan embolicats com jo. Els altres, la immensitat humana que ens envolta, tenen altres preocupacions i per a ells l'art és una petita part del lleure, de l'oci, de la profunda inutilitat dels minuts que els sobren quan ja han acabat de fer totes les altres coses. Potser som la reserva, diguem-ho així.

Els plans educatius continuen sent una desgràcia. Els canvien a cada moment, com qui canvia de despertador o de màquina d'afaitar. És cert que soparíem igual en un restaurant que en un altre, però estaria bé no tractar l'educació com una frivolitat. Qui trenqui aquesta tendència li farà un enorme favor al país. La resta són romanços.

Classe de plàstica

Encara no puc entendre que s'iniciï les criatures en la plàstica, en la música o en la llengua i que un dia aquestes pràctiques s'interrompin indefinidament, tret d'aquells estudiants que optin per una branca especialitzada. Per què avortar la introspecció i la comunicabilitat, per què tallar la llibertat i l'aprofundiment en les infinites possibilitats de les nostres mans, del nostre cos o del nostre esperit? Per què relegar l'art, la música i la literatura al racó de les activitats estèrils per omplir un temps durant el qual de totes maneres no podran fer altres coses?

Espartac de Hollywood

Per què no preservar la persona i les seves riqueses en la pràctica seriosa durant tota la vida acadèmica? Misteris, però no tan misteriosos; d'aquesta manera obtenim ciutadans amb la sensibilitat orientada en una sola direcció: la productivitat i els diners, la passivitat i el conformisme. En una paraula, un poble obedient, poruc i previsible, un camp de maniobres per als grans negocis. I la llibertat queda, doncs, per a l'èpica dels esclaus de Hollywood.

No hauríem de menysprear res del que ens ve donat tan generosament com inconscient; la sensibilitat humana és polièdrica i multiforme, i també multi-direccional.

Podem quedar-nos en els instints i en els sentits, o avançar i tenir sensacions que a la llarga ens ajudin a tenir sentiments. És qüestió de triar, però també de renunciar, de tant en tant, a la molt enganxosa vulgaritat.

Vivim l'imperi de la mediocritat i de les bagatel·les; qualsevol producte és a l'abast de molta gent, i els objectes selectes arriben a difondre's com cacauets entre persones que naturalment no donen valors sinó que assumeixen preus. És denigrant sentir parlar de vins, de restaurants o de llocs d'estiueig.

Es tracta de volums desmesurats de diners; com quan les dones de condició humil compren quilòmetres de tovalloles en un magatzem que tanca; saben que no s'hi eixugaran mai amb totes, però les compren i després ho expliquen com una proesa.

Els senyors del restaurant competeixen per un vi comprat, begut o sentit a parlar, tant se val, la qüestió és dir-la ben grossa i instal·lar-se en el parnàs dels poderosos. Ja veieu què n'és, de fàcil.

Al contrari, la veritable realitat rau en objectes i en sensacions, o potser només en aquestes; un llapis comprat just abans que tanquessin la papereria (en recordo un que em va costar dues pessetes); o la conversa natural sobre cap tema de l'altre món, o un poema, o l'olor de la cartera de cuiro nova el dia d'estrenar-la, i que quan la cartera ja no sigui nova encara sentirem.

Si volguéssim comparar aquests plaers amb el del vi car i rebuscat potser sabríem distingir l'hedonisme del pur plaer virtual. I quin és -aquest és el dubte- el més adequat per fer cultura? L'hedonisme és el plaer pel plaer, trobat a mig camí d'allà on sigui, i que converteix aquest tram del camí en inoblidable. El plaer virtual és el plaer social, el sexe oral -del que se'n parla-, és parlar dels grans i dels rics, dels vins prohibitius, dels restaurants elitistes i, en fi, de tot allò que no es té assumit.

Des d'un punt de vista intel·lectual, i entrant ja en l'àmbit de l'especulació i de la voluntat, semblaria que l'hedonisme és massa fortuït, massa instintiu i poc elaborat, mentre que el plaer virtual, precisament per la seva total inconsistència, ha d'estar formalment més estructurat; però tinc els meus dubtes sobre la superioritat d'un o altre. Crec que tots dos ens són ben propis i que cada individu es concentra més en una direcció que en una altra.

Conec persones que canten els propis plaers com si els estiguessin revivint; potser és per un desig de compartir-los, però potser també és una forma precisament de no compartir-los i de mostrar-los com un triomf que l'altre no podrà assolir mai. Sempre més, més quilos, més dolor, més diners, més estona, més orgasmes, més èxits i tot això; una mica tocats de l'ala sí que em semblen.

El plaer virtual, per altra banda, també és -més enllà de fer el fantasma- una manera de crear un univers, ni que sigui parcial, o almenys un context adient amb la imatge que el personatge que el construeix s'ha fet de si mateix, una mica infantil, si més no. Com quan jugàvem i dèiem "jo era el policia i tu el lladre; i jo entrava i et trobava robant i et detenia". Un joc, un escenari; i un guió gràcies al qual caure sempre drets i salvant la cara.

El pur hedonisme no té guió possible, almenys cada cop que s'instaura per primera vegada en la percepció del subjecte. Aquella olor o aquella atmosfera de colors suaus, una brusa especialment vaporosa que feia pensar en la primavera, però qui duia la brusa era la mare i no ella, i, en canvi, el plaer arribava amb el temps escàs que generava expectatives o noves situacions, qui sap si per una manera de remenar el cafè o per la inflexió de la veu inèdita d'una noia intel·ligent o pel cant llunyà i d'efectes secundaris d'un gall de masia oportú.