L'ou i la gallina

He trobat aquest comentari i m'ha semblat interessant:

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
27/11/2009 SET X SET
Un atac epilèptic en escena
OLGA Merino

Certa polèmica entreté aquests dies els britànics perquè una ballarina s’està preparant per escenificar un atac epilèptic. Rita Marcalo, així es diu l’artista, ha deixat de prendre’s la medicació i els dies previs a la funció, prevista per a l’11 de desembre, farà tot el que sigui possible perquè li sobrevingui l’arravatament: privació del son, alcohol, xocolata negra, cigarrets i llums estroboscòpiques (de l’estil d’un club nocturn).
Com que la representació dura 24 hores, els assistents rebran a l’entrada del teatre a Bradford l’esmorzar i un sac de dormir amb l’advertència que l’udol d’una sirena els despertarà just quan comencin les convulsions.
Mentre les associacions que defensen els epilèptics condemnen el xou perquè se sufraga amb diner públic i trivialitza la malaltia, la coreògrafa al·lega en defensa seva que pretén fer-la visible.
L’espectacle no hauria d’escandalitzar ningú, almenys pel que fa a la novetat. Provocació i art contemporani van de la mà des que Marcel Duchamp va presentar el 1917 un urinari com a peça en una exposició.
Des dels anys 70, amb performances que exploraven la resistència del cos fins al límit, ja s’ha vist de tot: dejunis de 12 dies, masturbacions en directe i trets contra el braç de l’artista. L’any passat, Santiago Sierra va exposar a Terrassa la seva obra Los penetrados, un vídeo en què mostra totes les combinacions possibles de penetració anal entre grups d’homes i dones, blancs i negres. Una metàfora de la por a la immigració.
Algunes d’aquestes transgressions, que es compren, es venen i s’exposen en museus, tenen al darrere cervell i intenció; altres, en canvi, només emmascaren l’egolatria de l’artista. El debat, per tant, sobre si es tracta d’art o de provocació és tan estèril com el de l’ou i la gallina.
En aquests temps líquids en què tot es banalitza, el quid de la qüestió radica en el criteri (a saber educar-lo) i en la llibertat: la de l’artista per expressar el que li vingui de gust i la de l’espectador per dedicar-li, si ho estima oportú, una clamorosa botifarra.