A PARTIR DE MOLT POC

Un matí, a Zamora, prenia el cafè i llegia el diari en un bar; el soroll imparable d'una màquina escurabutxaques em negitejava profundament. Vaig voler aprofitar aquella nosa prenent nota de la cadència de les xifres.

Allà començava el meu Projecte Machine, al qual afegiria, com a nota que se'm feia simpàtica, la còpia d'unes proves d'impremta fetes per Albrecht Dürer (imatge de l'esquerra).
(A la dreta, més a baix, autoretrat de Dürer).

Agafant-se les coses pel cantó més o menys filosòfic i àmpliament lacònic, podríem concloure que qualsevol petitesa o qualsevol detall insignificant i que habitualment passaríem per alt, un dia, de sobte, es converteix en el centre de la nostra sensibilitat i també de la nostra activitat.

El Projecte Machine em va tenir enfeinat una bona temporada. No l'he donat per tancat com a tema pel seu caràcter recurrent, però continua, com tantes altres coses, a la nevera.

(El soroll de les màquines escurabutxaques em segueix negitejant sempre que el sento. I no he tornat a visitar aquell bar recòndit de Zamora).

ANTONIO GAMONEDA, POETA

Tan lliurement com una fulla seca enmig de la tardor, quan cau i s'enganxa a la màniga de llana que ens abriga; tan impensadament, tan decididament m'ha arribat l'esperit del poeta Antonio Gamoneda (Oviedo, 1931).

(Un tast sobre el seu tarannà poètic: fa uns dies li concedien el Premi Ciutat de Barcelona de poesia en castellà i en una entrevista declarava que volia la seva obra hermèticament oberta. Tota una declaració de principis.)

El seu llibre Descripción de la mentira em té enfeinat des de fa moltes setmanes. Em va arribar plogut del cel, segurament, però ara és un roc que engendra espurnes.

Ja n'he fet lectures, transcripcions i esboços; em trobo en la fase de reprimir la festa inevitable que produeix l'entusiasme. Miro de suprimir, de concentrar, de limitar i d'aprofundir, tant en l'esperit del text pautat i precís com en els suggeriments plàstics que em neixen entre els papers de treball, que encara són pocs.

Per dir-ho breument, un centenar de formes, objectes, signes o punts de partida. No puc evitar-ho; no busco evitar-ho: el centre del món es troba en aquests dies entre la meva taula de treball i el mural d'aquestes cent formes.