LA PINTURA ÉS OBSOLETA!

Peça d'art conceptual

Fa temps que em ronda aquesta idea; no és cap frase original, certament, sinó una mena de clixé que es repeteix amb una certa cadència a partir de l'aparició -però sobretot a partir de la conversió en moda- de l'art conceptual.

Pronosticar morts és una constant; en aquest cas però, s'ha preferit parlar d'obsolescència, que és més feridor. La mort comporta sovint la figura del màrtir, i és probable que en aquesta ocasió no convingués.

Considerar obsoleta la pintura és tal vegada un gest inicial. Diuen que la revolució comença amb un crit i acaba en un estil. També podrien anar per aquí les coses.

Collage de Georges Bracque

Però hauria estat millor descartar la pintura quan va aparèixer el primer collage. O potser donar per superada només la pintura de pinzell, o la d'espàtula, o l'oli, o l'aquarel·la. A què es refereixen quan diuen la pintura?

Sovint passa que l'exposició d'un escultor és plena de fotografies, o que un pintor fa una pel·lícula, o que un cantant fa poemes. Aleshores, on rau l'obsolescència? Segurament que quan vaig sentir per primera vegada la declaració d'obsolescència de la pintura no era pas el primer cop que es pronunciava la sentència. Des d'aleshores han nascut i madurat uns quants pintors i s'han pintat molts quadres.

La pintura és obsoleta! no sembla tant un atac a la disciplina en si, per altra banda ben atomitzada a hores d'ara, sinó més aviat un desig d'obviar els objectes d'art susceptibles de ser comercialitzats, per tal de fer entrar en el circuit de l'art i per la porta gran altres mercaderies. Mirem-nos-ho així per una estona.

Happening de Fluxus, 1970

La no-pintura comercialitzable és la fotografia, la instal·lació, el happening, o simplement qualsevol enunciat que suggereixi o obligui a incloure el mot art, aneu a saber. Tot el que és comercialitzable rep impulsos de desplaçament per part d'altres objectes igualment comercialitzables.

La paleta

És evident que la pintura de saló, el noucentisme, els diversos simbolismes, el cubisme, l'informalisme i qualsevol mena de dinàmica pictòrica semblen haver arribat a un punt de saturació, que és quan algú pot tenir la temptació de promulgar que ja s'ha dit tot.

I aquí patinem; és cert que moltes coses tenen l'aspecte d'altres i que sovint ens trobem amb obres noves/velles, o d'obrers nous amb obres velles. Però el que fa més angúnia és que es practiqui tant la mimètica.

Cal·ligrafia xinesa: pintura i poesia juntes

Però pensem per un moment en la cal·ligrafia, concretament en la cal·ligrafia xinesa: fa mil·lennis que s'escriu igual i que es practica el virtuosisme en el seu traç; també es combinen uns ideogrames amb els altres, o es pinta i s'escriu i es dibuixa -tot en una mateixa operació- un paisatge, un poema o un simple escenari, una mena d'estat de coses per continuar vivint. Això es pot estar fent durant tota una vida amb canyes, un tallador, tinta i paper o seda; i després d'una vida, una altra.

Què té d'estrany, doncs, la pintura? Potser que a Occident l'hem fet arribar al paroxisme, a la disbauxa, al caos sense fi a partir d'un caos inicial també sense fi però marcadament ingenu i innocent (vull dir sense malícia) com el que envolta la cal·ligrafia xinesa i la seva tradició pictòrica i poètica.

Ara imaginem altres escenaris en els quals les modes puguin causar estralls; pensem en la música, en els llibres, en els poemes o en la dansa; pensem en qualsevol activitat del cos i de l'ànima junts, i probablement tindrem experiències similars.

Quan l'obsolescència arriba a l'art de la mà d'algun visionari, els resultats baixen de nivell i ens tornem tots una mica més ximples i deliberadament limitats.

Escultura de Henry Moore

La pintura i la cal·ligrafia, com l'escultura o qualsevol desplegament d'esforços a través de les mans, és una necessitat vital per a moltes persones. No una teràpia, com erròniament s'estila pensar, sinó una necessitat (un altre aspecte que podríem analitzar és si aquesta necessitat té, simultàniament, efectes terapèutics).

Reiot africà fumant

Vaig llegir que un rei de l'antiguitat, que fumava en pipa, es va quedar cec i va perdre immediatament l'interès per fumar. És que fumava amb els ulls, potser? No, però la part plàstica del fumar era prou important com perquè la trobés a faltar.

Hi ha persones que dediquen moltes hores a fer treballs manuals que no els fan cap falta. Els resultats dels seus treballs els podrien trobar fàcilment a les botigues per pocs diners, però s'estimen més fer-ho elles.

Els pintors no són obsolets; és la pintura, considerada una indústria productora d'objectes comercialitzables la que potser fa por. O, simplement, l'interès que encara avui desperta la pintura. Ben mirat, l'obsolescència de la pintura ens remet a tres possibles escenaris:

a) deixem de mirar pintura, tota la pintura, des d'aquella que prové de la història i que no tenia recanvis ni alternatives, fins a la pintura més recent, a partir de la qual naixien noves disciplines i maneres de fer que ens han conduït a la -per a mi- errònia declaració d'obsolescència de la pintura;

b) deixem de considerar la pintura una part de les arts, amb la qual cosa la traiem del circuit artístic, de l'accessibilitat i, sobretot, del comerç, que poc o molt serà omplert per altres mercaderies;

c) eradiquem la pràctica pictòrica.

Text sànscrit

La primera opció seria un suïcidi cultural de grans proporcions; seria com enaltir els idiomes actuals sense fer cap referència al sànscrit, al grec o al llatí. Un disbarat.

Espelma

La segona opció, purament comercial, no arribaria a bon port: d'ençà que hi ha llum elèctrica, les espelmes es continuen fabricant, venent i utilitzant.

Dibuix, Hans Móller

La tercera opció seria la bona: prohibir la pintura; directament; fer que la pintura suposés vergonya i sanció. Us imagineu pintar en la clandestinitat? Seria un plaer. Hi ha qui, com jo, ha viscut experiències similars. Els meus primers treballs eren dibuixos fets amb ploma i tinta. Me'n amagava dels professors i dels pares; pràcticament només en feia partícips alguns amics secretament (també) emboirats per dèries similars. I no em passava res: ho feia igualment. Era la meva íntima substància espiritual. Com ara, més o menys.

En aquests moments en què el món s'enterboleix amb la crisi financera resulta ben curiós entretenir-se amb aquesta temàtica de l'obsolescència de la pintura. Però estic convençut que no hi ha moments millors ni pitjors per reflexionar sobre aquests temes, perquè són suficientment importants com per parlar-ne en qualsevol circumstància.

Indigent

L'altra cara de la crisi

La crisi financera és un cataclisme ambiental de primera magnitud, però és una més de les preses de pèl que periòdicament se'ns presenten. Quan la població mundial aconsegueixi sobreviure a la crisi que ens regalen quedarà demostrat que no passa res. I això és més injust que l'esclavisme que va dur el soviets a la revolució. Vivim aparentment anestesiats mentre algú comprova quant temps podem sobreviure i amb quin grau de docilitat ens conformarem amb menys per tal de no perdre el poc que tenim.

La pintura, o qualsevol manera de funcionar amb el cos i la ment, és tan necessària com sempre. Siguem realistes: siguem utòpics. És l'únic que tenim. Si no, omplirem el món només d'artistes que teoritzaran com aprenents de bruixots per dir-nos exactament el mateix que ja fa massa temps que ens diuen massa polítics.

La pintura és sempre el mateix. Quan dic pintura parlo de més coses, però ja n'hi ha prou amb aquest sol mot. La pintura és el desig i la necessitat del mamífer de marcar territori, de deixar rastre, de fer testimoniatge i de provocar (i de provocar-se) nous desitjos i noves necessitats, desenvolupats tots a partir de la nostra fonamental carència de certeses, de la nostra inseguretat, del nostre buit més íntim en els moments importants.

Frontis romànic

La pintura és també un vehicle, una mena de mitjà de comunicació. A qui li importa com es deia el pintor de cares, de peus o de mans del romànic? El que sobreviu és el contingut i la grandesa d'aquelles imatges.

Sobreviurà el nom d'algun artista a la grandesa de les seves obres? Ho dubto. Sense obres, sense aportacions, els noms deixaran de tenir sentit. Se'ns coneix amb noms de sants, de paratges, d'oficis i de ciutats, però no som ni sants ni paratges, ni tenim aquells oficis ni habitem aquelles ciutats.

Elmir de Hory i un fals picasso

Així, doncs, quin picasso morirà per deixar en lloc preferent el nom del seu autor? Res no ha de sobreviure si no és a través de la seva substància més íntima i més genuïna, a través del seu valor absolut. Els referents no substantius, com el nom de l'autor, són com a molt adjectius intercanviables i perfectament prescindibles. Una altra cosa és que associem i no dissociem nom i obra, això és pràctic per anar classificant els objectes que calgui conservar. Podria ser que després d'una hecatombe ens quedessin poques coses amb què reemprendre el camí, i llavors seria útil tenir-les endreçades.

Si no percebem ni en nosaltres ni en la gent que ens envolta una certa necessitat d'art, com podem esperar que passi res d'interessant? Durant les guerres, els artistes que podien continuaven treballant; la major part dels artistes han tingut uns inicis difícils i decebedors i molts no se n'han sortit, però la seva obra ha continuat a pesar de tot.

El marxant Kahnweiler

La dèria per fer coses més enllà de les estrictes necessitats biològiques és lleure, oci, art, mania, delit o malaltia, però existeix des que hi ha humans a la terra, i aquesta faceta perdurarà -com ja ha perdurat- fins i tot en les més desgraciades circumstàncies.

Un dia em van dir que per ser artista s'havia de patir. Em va sonar a recepta per aturar els mocs i no en vaig fer cas. Em sembla que el patiment corre paral·lel a la vida i ens agafa de ple o no. Res no indica que l'art hagi de ser millor -o que simplement es produeixi- perquè l'artista pateix.

Potser la frase es refereix als diners: patir gana, no sortir-se'n, i llavors és quan els pronunciadors d'aquesta frase poden comprar barat. No cal perdre-hi temps amb frases fetes sense fonaments sòlids. També haurien de patir els metges, els polítics o els milionaris.

La febre interior, el desig de fer i la ràbia que ens empeny potser porten aparellada una permanent incomoditat, un patiment tangible en alguns casos, no ho sé, però mai aquestes receptes que identifiquen la indignitat amb una condemna eterna: primer per pobres i després per venuts.

Un cenacle històric, al Pombo

En certs cenacles es considera que l'artista pobre i no reconegut és un desgraciat, mentre que el famós que ven quadres és directament qualificat de fill de puta. L'èxit provoca enveja i desconfiança; la grisor de l'etern aspirant (o esperant) és motiu de befa.

I mentrestant, la cultura dorm, es fa feixuga i dura, i cau en els tòpics més tronats. La cultura tindria una vida més digna si se'n parlés a les cases, als cafès i a les escoles, que és on s'han de dir aquestes coses. (I que ningú no esperi cap miracle del Consell de les Arts, una nova modalitat de sanedrí enmig del desert.)

Ford T

Per molt que la tecnologia ens faci veure contínuament que els nous procediments fan innecessaris els antics esforços, les ganes de fer perduren en l'esperit humà. Hi ha col·leccionistes de cotxes antics que encara els reparen segons antigues receptes. Un bon foc de llenya és sempre motiu d'alegria per cuinar. La gent camina, fa esquí de fons, circula en bicicleta o a cavall i en carro. També es dibuixa, es pinta o es modela el fang; es treballa la fusta, el ferro o el teixit. Per què acceptar que l'obsolescència faci aparició i ens ho esguerri tot?

Mostra d'Action Painting

Simplement tenim altres procediments, que sovint no són el mateix que construir a partir de nous criteris. Un pintor pot fer servir pinzells o un ordinador amb sofisticats programes, però estarà fent el mateix: pintar imatges.

Mostra d'art pobra

Els qui declaren obsoleta la pintura no ho fan per això, doncs, sinó perquè ser artista també pot voler dir fer altres coses, actuar d'altres maneres. I aquí estaríem tots d'acord si s'accepta que el punt més important rau en el mot també.

Mostra de land art

Fer altres coses més enllà de les que ja han estat fetes és un bon signe artístic. No hi ha problema. El problema -o el desacord- fonamental apareix quan hi ha exclusions d'ofici, quan algú declara solemnement que un altre no és artista o que certes coses o fets ja no són, o simplement no són art.

Exemple d'infografia

També succeeix en literatura o en música. El que es fa nou i amb noves eines o criteris sol ser rebutjat com a primera mesura. Poc després, els moderns un dia rebutjats poden caure en el parany d'excloure els representants de l'etapa anterior, i així podem continuar sense entendre'ns per tota l'eternitat.

Bust de Fídias

Pintura de Robert Motherwell

Què té Fidias que no tingui Motherwell? Bona pregunta, apta per a múltiples respostes ben afinades. No sabria què dir que no fos un grotesc intent de fer una simple frase.
Frases! D'això en diuen crítica, modernitat o avenç intel·lectual. Fer frases i morir amb elles enganxades al cul o -encara pitjor- a l'epitafi.

 

DE L'HEDONISME I DEL PLAER VIRTUAL EN LA PINTURA

Un cop l'ordinador ja sigui l'eina dels avis, algun nét haurà d'intentar la superació de la rutina. Al capdavall, en tant no descobrim un per un que el gran espasme artístic es pot produir també amb un llapis i un paper no avançarem gaire en el nostre enriquiment.

Si tanquem portes estem creant compartiments mal comunicats entre si. Tot esdevé negatiu i sofisticadament agressiu. Les exclusives són altament avorrides i conservadores de l'etern malestar. Facin! Fem! Però sense tanta solemnitat buida.

La nostra trajectòria és de vegades circular i de vegades en espiral, tot depèn de la força (centrífuga o centrípeta, segons el cas). Però sobretot causa sorpresa descobrir que som l'animal més propens al retorn, molt més que el salmó, l'anguila o les balenes. Retornem sense gaire cosa més que el nostre fracàs anterior com a espècie.

Albert Einstein

Albert Einstein, a la pregunta de com seria la tercera guerra mundial, va dir que no ho sabia, però que la quarta seria a cops de pedra. També la saviesa egípcia va col·lapsar i encara no hem igualat certs progressos. La ciència xinesa continua existint, segons indicis, però tot Àsia sembla disposada a renunciar als seus fonaments per semblar modernament estúpids com bona part dels occidentals.

Tot s'arribarà a saber i a repetir. Com quan manaven els vells mestres de la repetició i de la consagració de la memòria com a eina cultural principal, i deixaven la imaginació i la intel·ligència per als esbojarrats, per als disconformes i per als desplaçats. Què bonic! Així tenim el camp de bledes en què s'ha convertit el nostre rerefons sociocultural.

Conservem dels romans el circ de les tortures i buidem el pap amb frases fetes que fan les delícies dels nostres amos més ferotges. Podem ser més sensibles per aprofundir en el nostre esperit? Jo crec que sí, però és qüestió d'entrenament. La imminència és un bon procediment; és el camí de l'erotisme, d'esperar amb la boca oberta allò que arribarà i que no sabem com serà.

Un quadre, una sessió musical, una classe, una jornada amb els amics, una trobada sexual, un dia nou -com tots-, una festa mil cops repetida, una cançó o una frase senzilla a partir de la qual conversar fins a la matinada; qualsevol expectativa és bona per calibrar si som sensibles o si només consumim oxigen, hidrogen i carboni per acabar fets una merda (cosa que ens passarà igualment, per altra banda).

El jardí de les delícies, H. van Bosch

El futur, segons com, sembla il·lusionant, però no és gaire més que la continuació previsible i per tant lògica d'una realitat que s'inicia en el naixement, quan assumim l'herència del món humà al complet. Cadascú de nosaltres som un esquitx, i entre tots, finalment, potser haurà valgut la pena haver ocupat la terra durant uns quants mil·lennis.

Escena de 2001 Odissea...

Això sí, ningú no ho veurà ni en traurà conclusions; la història, la cultura, l'art i l'humanisme no tancaran el cercle en tant quedi un sol de nosaltres -potser un idiota, potser un geni- capaç de canviar qualsevol petit detall amb un nou senyal.

Rudolf Nureiev

Rudolph Nureiev els deia als joves ballarins que se li atansaven per demanar-li si podien ballar a la seva companyia: "Si pots viure sense la dansa, deixa-la immediatament!" Fantàstic! La major part de persones a les que he referit aquesta anècdota em surten amb allò de: "...és que és molt difícil viure d'aquestes coses!" Novament un malentès: passen els anys i no ens en sortim. No sé si és perquè gairebé ningú no s'escolta ningú i si ho fan per fugir d'estudi.

Viure sense art, per dir-ho amb poques paraules, és el mateix que fer submarinisme sense respirar: pots aguantar una estona, però la cosa acaba rebentant. No hi ha massa artistes cèlebres, ara; vull dir dignes de ser celebrats. Famosos sí, n'hi ha uns quants, però la desproporció és flagrant.

Cantant televisiu ocasional

Agafem qualsevol cantaire més o menys escoltat a les discoteques i a les emissores, i comparem el grau de coneixement que se'n té amb el que se'n té de Miquel Barceló, que ha pintat aquella cúpula de les Nacions Unides tan prescindible com forçada. Una cosa va per l'altra? No ho crec.

Els cantaires, els ostatges de Gran Hermano, els tertulians anti-sistema (sempre identificats amb l'extrema dreta), els marits, amics, ex-marits i ex-pares d'unes i altres omplen espais de comunicació impresos i audiovisuals cada setmana, i alguns cada dia.

Pintura de Miquel Barceló

Quanta estona se li dedica a Miquel Barceló o a qualsevol artista plàstic? I als poetes o als ballarins? Senzillament, l'aritmètica ens avergonyeix. Els futbolistes xerren cada dia; els artistes gairebé mai, i encara com una anomalia de la programació.

Quan les subhastes escupen les xifres increïbles i pornogràfiques que s'han pagat per un quadre d'algun intocable, aquests diners equivalen a una o potser  dues temporades d'un futbolista de primera divisió. A quan resulta el gol, l'hora de córrer, cada entrenament o el minut a minut d'una vida paradisíaca?

I els pintors a jeure, perquè generalment ja són morts quan passa això de la subhasta, o sigui que la comparació ja es fa impossible entre professionals. Però almenys fem-la entre conceptes, entre escenaris, entre emblemes de significat social i cultural.

El president Barack Obama

Si l'actual president dels Estats Units, Barack Obama cobra 400.000 dòlars l'any, el seu antecessor té una pensió anual de 180.000. Què triem, mandataris -i per tant ex-mandataris- joves com futbolistes, o bé pre-cadàvers a partir dels quals teixir una llegenda ràpida i difícil de desmentir?

Una escena de Dublinesos

Quan vaig veure parcialment la pel·lícula Dublinesos, basada en la novel·la de James Joyce, recordava que feia massa temps que havia llegit el llibre i no hi havia percebut l'atmosfera càlida i estomacada que retrata la pel·lícula. Costa molt que una obra proporcioni sentiments si l'observador no els té en algun lloc del seu esperit.

Una escena d'il·lusionisme

El mèrit de l'artista -o dels seus valedors- no és tan provocar sentiments o sensacions sinó recórrer el sofisticat camí que va des de la pura manufactura tècnica i artesanal fins al punt més reservat d'aquell esperit de sensibilitat latent i fer, com per art de màgia, que les seves forces interiors, les emocions i una agradable i càlida sensació de complicitat es combinin en un mateix instant. Però l'art no és cosa de màgia, certament, sinó un pèl més difícil. Alguns hi arriben.

No puc fer gaire cosa cosa si penso en els detractors de la pintura i en els seus enterradors verbals crònics; com a molt, puc deixar que llaurin l'erm amb els seus laments, perquè tot intent de matar és estèril.

Pintar o escriure, fer música, dansa, teatre, fotografia, escultura, etcètera, qualsevol d'aquestes dedicacions es fan sobretot si un mateix les considera pròpies perquè se les ha fet seves com una eina imprescindible per viure. I les ganes de viure no es poden matar. Tant és si la major part d'artistes no saben gaire què fan ni per què ho fan, això és endèmic. Però l'art és la gran necessitat humana.

Dir que la pintura és obsoleta és tan poc consistent com l'intent de substituir-la per altres productes. Potser sí que la pintura, en la fenomenologia de mercat en què vivim, sigui poc més que un producte, però el perquè, l'impuls primer i després continuat que duu les persones a fer coses d'aquesta mena és un do espiritual incògnit, íntim i transcendental.

No penso deixar d'escriure amb ploma per molt que l'ordinador també em serveixi. No renuncio a la pasterada ni a les olors no sempre bones ni al cansament físic de la pintura per molt que també pensi, escrigui o fabuli amb materials no tangibles per construir una part del món, la meva. Potser sona presumptuós, això, ja me n'adono, però no tinc cap intenció messiànica.

Faig la meva perquè només fent la nostra farem la de tots. És una dedicació solitària, aquesta, i pot durar tota la vida. Puc pintar i puc no fer-ho; puc pensar o no; puc sentir o deixar de sentir i no imaginar mai més res. Tant se val. Els sociòlegs de cafè no ens faran enrere. Només infecten un aire que nosaltres no respirem.

Som lliures per pròpia decisió. Res no ens pot aturar, res no ens pot suprimir ni res pot substituir la necessitat, la dèria, el delit i la passió volcànica que ens fa treballar en direccions tan dubtoses. Qualsevol tècnica és bona, i qualsevol disciplina, material o orientació. Es pot pintar o tancar els ulls i establir un univers al nostre gust.

Jazz a Mercantic, Sant Cugat

He fet jazz amb la boca i amb els peus, o amb un instrument; he pintat amb pinzells i colors o des del pensament amb les mans immòbils; he escrit o he fabulat en silenci, i tot ha pogut funcionar. La major part de la meva obra no existeix, no és tangible. Unes coses han desaparegut, altres encara no han començat; tot el que he après, ideat o desitjat té totes les formes, tantes formes com moments de l'esperit. I tot això ho escric per adonar-me'n, per fer memòria, per confirmar el meu sentiment i compartir-lo.

No crec que pugui convèncer ningú amb paraules, ni tan sols amb obres; els que senten com jo estan tan sols i tan embolicats com jo. Els altres, la immensitat humana que ens envolta, tenen altres preocupacions i per a ells l'art és una petita part del lleure, de l'oci, de la profunda inutilitat dels minuts que els sobren quan ja han acabat de fer totes les altres coses. Potser som la reserva, diguem-ho així.

Els plans educatius continuen sent una desgràcia. Els canvien a cada moment, com qui canvia de despertador o de màquina d'afaitar. És cert que soparíem igual en un restaurant que en un altre, però estaria bé no tractar l'educació com una frivolitat. Qui trenqui aquesta tendència li farà un enorme favor al país. La resta són romanços.

Classe de plàstica

Encara no puc entendre que s'iniciï les criatures en la plàstica, en la música o en la llengua i que un dia aquestes pràctiques s'interrompin indefinidament, tret d'aquells estudiants que optin per una branca especialitzada. Per què avortar la introspecció i la comunicabilitat, per què tallar la llibertat i l'aprofundiment en les infinites possibilitats de les nostres mans, del nostre cos o del nostre esperit? Per què relegar l'art, la música i la literatura al racó de les activitats estèrils per omplir un temps durant el qual de totes maneres no podran fer altres coses?

Espartac de Hollywood

Per què no preservar la persona i les seves riqueses en la pràctica seriosa durant tota la vida acadèmica? Misteris, però no tan misteriosos; d'aquesta manera obtenim ciutadans amb la sensibilitat orientada en una sola direcció: la productivitat i els diners, la passivitat i el conformisme. En una paraula, un poble obedient, poruc i previsible, un camp de maniobres per als grans negocis. I la llibertat queda, doncs, per a l'èpica dels esclaus de Hollywood.

No hauríem de menysprear res del que ens ve donat tan generosament com inconscient; la sensibilitat humana és polièdrica i multiforme, i també multi-direccional.

Podem quedar-nos en els instints i en els sentits, o avançar i tenir sensacions que a la llarga ens ajudin a tenir sentiments. És qüestió de triar, però també de renunciar, de tant en tant, a la molt enganxosa vulgaritat.

Vivim l'imperi de la mediocritat i de les bagatel·les; qualsevol producte és a l'abast de molta gent, i els objectes selectes arriben a difondre's com cacauets entre persones que naturalment no donen valors sinó que assumeixen preus. És denigrant sentir parlar de vins, de restaurants o de llocs d'estiueig.

Es tracta de volums desmesurats de diners; com quan les dones de condició humil compren quilòmetres de tovalloles en un magatzem que tanca; saben que no s'hi eixugaran mai. amb totes elles, però les compren i després ho expliquen com una proesa.

Els senyors del restaurant competeixen per un vi comprat, begut o sentit a parlar, tant se val, la qüestió és dir-la ben grossa i instal·lar-se en el parnàs dels poderosos. Ja veieu què n'és, de fàcil.

Al contrari, la veritable realitat rau en objectes i en sensacions, o potser només en aquestes; un llapis comprat just abans que tanquessin la papereria (en recordo un que em va costar dues pessetes); o la conversa natural sobre cap tema de l'altre món, o un poema, o l'olor de la cartera de cuiro nova el dia d'estrenar-la, que quan la cartera ja no sigui nova encara sentirem.

Si volguéssim comparar aquests plaers amb el del vi car i rebuscat potser sabríem distingir l'hedonisme del pur plaer virtual. I quin és -aquest és el dubte- el més adequat per fer cultura? L'hedonisme és el plaer pel plaer, trobat a mig camí d'allà on sigui, i que converteix aquest tram del camí en inoblidable. El plaer virtual és el plaer social, el sexe oral -del que se'n parla-, és parlar dels grans i dels rics, dels vins prohibitius, dels restaurants elitistes i, en fi, de tot allò que no es té assumit.


Des d'un punt de vista intel·lectual, i entrant ja en l'àmbit de l'especulació i de la voluntat, semblaria que l'hedonisme és massa fortuït, massa instintiu i poc elaborat, mentre que el plaer virtual, precisament per la seva total inconsistència, ha d'estar formalment més estructurat; però tinc els meus dubtes sobre la superioritat d'un o altre. Crec que tots dos ens són ben propis i que cada individu es concentra més en una direcció que en una altra.



Conec persones que canten els propis plaers com si els estiguessin revivint; potser és per un desig de compartir-los, però potser també és una forma precisament de no compartir-los i de mostrar-los com un triomf que l'altre no podrà assolir mai. Sempre més, més quilos, més dolor, més diners, més estona, més orgasmes, més èxits i tot això; una mica tocats de l'ala sí que em semblen.



El plaer virtual, per altra banda, també és -més enllà de fer el fantasma- una manera de crear un univers, ni que sigui parcial, o almenys un context adient amb la il·lusió que el personatge que el construeix s'ha fet de si mateix, una mica infantil, si més no. Com quan jugàvem i dèiem "jo era el policia i tu el lladre; i jo entrava i et trobava robant i et detenia". Un joc, un escenari; i un guió gràcies al qual caure sempre drets i salvant la cara.

Brusa. Sensual?

El pur hedonisme no té guió possible, almenys cada cop que s'instaura per primera vegada en la percepció del subjecte. Aquella olor o aquella atmosfera de colors suaus, una brusa especialment vaporosa que feia pensar en la primavera, però qui duia la brusa era la mare i no ella i en canvi el plaer arribava amb el temps escàs que generava expectatives o noves situacions, qui sap si una manera de remenar el cafè o la inflexió de la veu inèdita d'una noia intel·ligent o el cant llunyà i d'efectes secundaris d'un gall de masia oportú.

Després, aquest elements constitueixen la base més sòlida d'un pessebre -l'escenari- purament íntim que s'instal·la com a patró de referència, i a partir d'aquí pot arrencar la tristesa, el desencís o una manera lliure, desapassionada i suportable d'empassar-se el món sense agafar un mal de ventre. S'ha de triar.

Steven Cohen, acció, 1998

Abomino de tanta ficció primària, de tanta fantasmada sense fets o actituds que recolzin una trajectòria. Poetes que no escriuen, pintors que no pinten, per entendre'ns, com els que descrivia Eduardo Caballero Calderón (Bogotà, Colòmbia, 1910-1993) en la seva novel·la El buen salvaje.
Quina falta fan, per altra banda, els poemes o les pintures? La humanitat s'ha de poder passar perfectament sense aquesta mena de coses, o potser només ho hauríem de provar un temps. Però en qualsevol cas resulta que tot és tan bàsic i necessari que els propis fantasmes trien aquestes vies per fer-se visibles. 
Es mostren com a artistes, intel·lectuals o poderosos, que al capdavall ve a ser el mateix, i sotmeten els dubtes a la seva santa voluntat; de fet, són eines artístiques, i alguns dels comediants que les utilitzen se'n surten prou bé durant una bona temporada.
Llavors què fem? Ens els creiem? Els donem per bona la intervenció i els entronitzem com a éssers superiors en comptes dels artistes i poetes que ells mateixos decideixen castrar per triomfar?

Cotxes poc diferenciats

Escoltem la ràdio en qualsevol moment i sentirem abominacions musicals monumentals; llegim certs llibres o escoltem certs discursos en els que tot és sabut, automàtic i previst, i tindrem el retrat de la nostra societat del benestar, o si més no, d'una part enorme del monstre.

Napoleó, un emperador

Pintura no, que dóna massa feina; millor el disseny repetit de la moda; uns cotxes iguals als altres i uns habitatges a la mesura dels interessos de qui els construeix; tindrem una política basada en frases estudiades per comunicadors i en fets obligats per les circumstàncies i pels poderosos que mai no es sotmetrien a unes eleccions democrátiques, perquè no poden comprar els vots per guanyar i s'estimen més comprar a preu de saldo en la subhasta de les voluntats; tindrem una música vulgar i mediocre, un to banal instal·lat a l'alçada dels emperadors i un futur pintat de color de rosa per vendre'ns-en les accions virtuals. Tot serà un prodigi de la mímica i una utilització mínima del sistema cerebral comunitarti. Serem una secta de babaus.
Marxa enrere, doncs, que encara hi som a temps, com sempre. Es tracta de conrear la conversa, d'establir el dubte com a factor determinant del ritme dels actes i de les idees; es tracta de viure en llibertat, com sempre, sent-ne conscients i sense que aquesta aparent contradicció ens instal·li pedres al fetge. Si l'entorn no és favorable, com no n'és, hem de lluitar per no tenir cap dret, per passar desapercebuts i per poder treballar sense cap mena de tutela, com qui fa una petita trampa i llegeix un còmic mentre fa veure que s'aprèn la lliçó.

De tant en tant, una troballa

Aquesta societat no es mereix ni necessita els pintors, però ells sí que necessiten la societat, i no sols per ensenyar-li de tant en tant les seves obres, sinó per seguir sent transparents per a la societat, ignorats i menyspreats per ella, i definitivament lliures. Després, els seus néts -i els nostres- recuperaran les mateixes coses que ara, i molt de tant en tant, es recuperen.

Pintura de Piet Mondrian

No es tracta de pintar per al futur, sinó de mantenir encès el delit de fer-ho, de pintar perquè hi hagi sempre pintura al món. 

Pintura de Mark Rothko

Mondrian, Rothko, i tants altres van extremar la magnitud pictòrica i ens l'acostaven. Ara ja està fet, però els mals ambientals, la nosa eufòrica i la ruïna mental són senyors molt poderosos.

Pintura de Manolo Millares

La pintura no és cap lluita; la lluita només és espiritual. Queda pendent l'art de lligar alguns caps i teixir la veritable atmosfera tangible de la llibertat, resignar-nos a ser senzills però no simples, i preservar la complexitat del fet artístic sense reconèixer-li cap mena de complicació. Manolo Millares ens va deixar aquesta frase il·luminadora: "El arte no puede ser el cómodo asiento de lo inteligible, sino el camastro pavoroso de los pinchos donde nos acostamos todos para echarle un saludo temporal a la aguardadora muerte."
No ens podem permetre el luxe d'adornar la indigència espiritual del nostre temps amb uns colors que mereixen un traç i una mirada absolutament alegres. Escriure sobre pintura sense pintar és el mateix que escriure sobre música sense tocar cap instrument; és a dir, és possible i freqüent, però encara hi ha moltes persones que ho consideren un frau. I si s'escriu sobre el que es fa i practica també hi ha qui rondina. Algú m'ha arribat a exigir que triï entre pintar o escriure sobre pintura. Acabo per pensar que tots som sospitosos potencials de frau en alguna mesura.
Una temporada tan llarga de superficialitat aconsegueix fer-me empipar, tot i que al capdavall, pintar també és conrear una superfície per deixar-hi veure coses; però no és el mateix. Si en pintura hi ha tan poques persones que vagin més enllà del que veuen perceptiblement en una primera ullada, què podem esperar en altres àmbits, on tanta gent es deixa convèncer per la primera dada aparatosa que els etziben, i ja en tenen prou per sempre?

Papallona, Andy Warhol

Hem d'aprofundir, hem d'anar més lluny, però la nostra desídia natural -i això que ens auto-anomenem homo faber!- i les eines que progressivament apareixen ens allunyen de l'aprofundiment. A través d'Internet -que m'agradaria més que anomenéssim interxarxa- tenim accés a tanta pintura com volem, o literatura, o música, però la nostra raça sembla condemnada a divagar com papallones d'una flor a l'altra sense aprofitar plenament el perfum de cap d'elles. És dubtós que jo mateix, que m'adono des de fa tants anys, arribi a exhaurir o simplement a endinsar-me intensament en els territoris que em són propis. És una situació que em causa pànic.

Miniatura

Penso en aquells homes del passat, tan mancats de recursos segons la nostra percepció actual, que vivien menys anys que tots nosaltres i que, a canvi, feien tanta feina. M'imagino un monjo miniaturista, o un copista, reclòs per la vida en un reducte ínfim des del qual produïen meravelles que encara ara omplen biblioteques i museus.

Las Hilanderas, Velázquez

O Diego de Velázquez, que viatjava i servia el rei, i encara va pintar com un heroi. Sóc, segurament, un emulador de Tannhäuser, i no puc evitar la sensació de presumpció per equiparar-me a un heroi, però no em sento ni incomprès ni marginat. 

Tannhäuser

La meva possible marginació podria provenir, si de cas, de mi mateix, perquè no m'atenc als cànons establerts ni faig servir les eines de la promoció, que als efectes de la tangibilitat de la meva obra són perfectament prescindibles. 

Pintura de Joan Miró

M'adono de l'esterilitat i de l'extemporaneïtat; és estèril mostrar-li un quadre a una pared adornada amb penjolls rutilants, i és extemporani pintar també amb el pensament. Això només s'ho han pogut permetre entre nosaltres Joan Miró i Antoni Tàpies, i no han fet pas de la mateixa manera ni per les mateixes raons. 
Miró pintava des de l'extrema dificultat social, política, econòmica i manual. Tàpies ha pintat des de la voluptuositat i l'instint. Cap similitud, al meu entendre. Però l'obra de tots dos pot fer pensar i sentir. 

Antoni Tàpies, pintura

No sé quantes persones ho experimenten com jo; cadascú camina de manera pròpia i això està bé; no ens trobem gairebé mai, però, encara que sembla ser que ensopeguem amb entrebancs molt semblants.

Quina diferència hi ha entre això:

i això:

Tot resulta aleatori, accidental, fortuït i compulsivament incontrolable quan ens volem endinsar en les petites coses. S'ha escrit molt -i s'ha deixat com a assumit- sobre el perquè dels signes, de la cal·ligrafia o de l'administració cromàtica. I no hem pogut veure encara tota la llum. La pintura és una antiga manera -ancestral i endèmica, puc afegir- de sentir i de deixar veure les coses, però també és un camí d'iniciació per percebre, per sentir i per emprendre camins inèdits cap al coneixement, i potser, en algun cas, cap a la saviesa.
La plàstica és tan bon vehicle com l'escriptura o la música. Tot es complementa, tot té equivalències i paral·lelismes, però hi ha tan poc públic com actors. Pintem i mirem, i n'hi ha una bona colla que ni s'hi fixen ni en treuen res. Calculem, doncs, el desert en què vivim de forma tan natural com dolorosa.

Un mur amb grafiti

A poc a poc, la pràctica de les arts es va convertint en una mena de col·lecció arqueològica d'activitats i aviat veurem com es consagra el grafiti o l'oli com a temes de tallers per a desocupats. L'activitat pròpia dels artistes corre el risc de quedar reduïda a tan sols una mania personal -molt respectable- tan inútil i residual com actuar èticament en la política o en els negocis. 
Haurem tancat el cercle, molt probablement, si és que no s'ha tancat ja en aquests moments. Caldrà, aleshores, tornar a començar com els primers esgrafiadors de parets a les cavernes, només que ja no seran vàlides les repeticions. Començar és començar, ens haurem d'acostumar a ser seriosos.
Colossal! També un xic pobre com a argument per defensar la pintura: si ja no hi sóc no hi podré fer res, i si m'agafa en actiu no sabré pas com  manegar-me en un ambient propi d'aus fènix, cosa que jo no sóc.
L'art i la cultura són camps en els que prolifera massa sovint la superficialitat i els protagonismes excloents. Llavors no hi veig cap mena de llum. El protagonisme és necessari per fer que les coses rutllin. Sense protagonisme, els qui intervenen esdevenen comparses, camàlics o persones sense cara. Una obra coral necessita de tots, i en cultura tots fem falta.

Òpera?

Quin ha de ser el model: l'òpera o el circ? L'òpera és territori d'elitismes sobreposats amb cobdícia damunt dels miserables pobladors de la terra; en el circ, l'equilibrista pot fer d'acomodadora i el mosso que alimenta els lleons pot ser el primer trompeta de l'orquestra. 

Circ?

Però a l'òpera podem invertir els papers i les superposicions, com en el circ podem introduir l'elegància d'unes elits per damunt de les altres. Només eren -òpera i circ- dues imatges tradicionals que a hores d'ara poden estar definitivament trastocades.

Heroi?

Sistema feudal o comunisme? En la contemplació puritana, el feudalisme necessita camàlics sense cara, i el comunisme parteix de la igualtat per exaltar l'heroi o la princesa per compressió, no pas deixant que heroi i princesa siguin categories preestablertes. 

Princesa?

Després, la democràcia burgesa s'encarrega de la ficció comunista per justificar la perpetuació del model feudal. Tot està inventat i fa prou fàstic. Sense un entusiasme compartit, les feines són pur verí per als esperits.
Pintar enfebradament i escriure són les alternatives mes fiables per a mi. Els projectes, un per un, no passen de ser un element decoratiu per acompanyar un cafetó i fer-la petar. Tots els projectes que vagin més enllà del que pugui fer jo sol a l'estudi són quimeres altament volàtils. Tanmateix estic segur que hi ha persones motivades per fer una tasca continuada en favor de la cultura.
La confusió és horrible. Equiparar art i cultura és un disbarat. Art pot ser personal i individual, transferible si els altres volen i en senten desig. I cultura és la disseminació, l'escampada, la presència divulgada de totes aquestes petites coses que fem en solitari.
Els que es consideren artistes per damunt de qualsevol altra condició comencen massa sovint per situar-se a dalt de tot i probablement també acabin allà mateix, sense absolutament cap dels elements de discreta o fins i tot mínima transcendència que l'art podria o hauria de produir. Massa personalista, tot. Massa inharmònic i massa desesperat, com si la pròpia menció del fet imaginat ja portés enganxada la maledicció eterna.

Tots podem fer ombra

Qui creix fa ombra, i això, en un país habitualment tant assolellat com el nostre, és un inconvenient per a massa persones. Més valdria que no patissin tant pels eclipsis fortuïts i vetllessin més perquè no s'extingeixi, a poc a poc però de manera irreversible, la poca llum que ens queda.
Sembla mentida, però podria gairebé certificar que cada presumpte republicà porta un rei al cor i que cada anarquista arbitrari és un senyor feudal en versió reduïda. La condició humana és la que té el fre més gran que l'accelerador quan es tracta d'avançar però que accelera amb un entusiasme èpic quan el destí és l'infern.

Racó del meu estudi

La meva energia és al meu estudi, o hi hauria de ser. Allà és on el meu treball pot tenir algun sentit. L'etern debat entre art i cultura em té fregit, tot i que de vegades em fa la impressió que el debat només me'l faig jo. Faig la distinció entre l'una i l'altra per tal de preservar l'art de la contaminació social i de passada per respectar la dinàmica -sovint cruel i també benefactora- de la cultura.
Fer cultura és involucrar-se socialment, actuar, impulsar, reunir, provar, en fi, fer la feina sense la qual el que en diem cultura seria una mòmia desfigurada. I fer això suposa una despesa d'hores que no podem justificar si no hi ha un clima propici, que em sembla que trigarem a tenir.

El novelista Juan Marsé

L'art és cosa del subjecte i, per tant, només valuós per al subjecte. Deia Juan Marsé en una recent entrevista, quan la concessió del Premio Cervantes, que l'artista o el creador no és aquell qui triomfa seguint els dictats de la moda imperant, sinó el que la resisteix. És a dir, i tornant al meu embolic personal, les reticències que produeixen les meves propostes m'obliguen a presentar-les un sol cop.
Les energies, cap a l'estudi, a veure si les canalitzo millor sense tanta murga. No em puc ni imaginar quina vellesa tindré, tot recordant tot el que no ha pogut ser, que és tant, i tot el que es va haver de deixar estar perquè hi ha aquesta dificultat per escoltar, per sentir i per imaginar. Mandra mental, en deia Joan Miró.

Una posta de sol aclaridora

Si vull ser pacífic i coherent em miro un bri d'herba o una posta de sol mentre duri. Això és pacífic i coherent; recollit. Però no la meva actuació; aquesta acumula energia que prové del neguit constant, de la ràbia i de la impotència, del malestar sense explicar i de la mala consciència de no poder-hi fer res. 

Rolls Royce Phantom i dama

No sé què hi ha darrere la famosa i falsa crisi, però repasso uns retalls de premsa i em diuen que l'any 2008 es van vendre el triple de cotxes Rolls-Royce que l'any 2002. No ho sé, però sembla coherent; i pacífic. Tot això amaga un germen que no sé si ens acabarà agradant. Si per aquesta via arribem a una etapa humanista de les nostres vides en comú, endavant que no fa por. Però si és per tornar consagrar el cinisme vital dels poderosos, malament rai. Jo només puc pintar i no canviaré res. No m'estaré d'emprenyar, si puc, però no canviaré res.
Si és veritat, tal com sembla, que els més savis i ben informats ja són al cap del carrer, aleshores no entenc tantes alegries quan tal o qual índex remunta o sembla indicar alguna millora. Tot em resulta força inconsistent, perquè a moltes persones ja no els queda ni l'esperança de recobrar l'ombra dels antics miratges aconseguits només a mitges. S'estan carregant la il·lusió de la gent; tenen por, encara viuen pensant que han de dir mentides pietoses i que podran enganyar indefinidament.

Més clar, l'aigua

Desinhibició, claredat i un pronòstic o un diagnòstic sense tanta vaselina ni tants pedaços. O s'ensorra tot i fem foc nou o ens comportem com gent de cultura i construïm a pesar de les circumstàncies artificials que hem permès que ens dominin. Al seu darrere hi ha els pervertits de sempre, els insensibles que després compren obres d'art amb els diners del gran robatori. 

Evolució no controlada

Fora tot això! Revolució! Què coi, revolució! Evolució! Les proclames no van enlloc. Estem governats per imbècils perdurables. Els qui de veritat dirigeixen tot això són quatre lladres anònims, i a nosaltres ens és permès parlar-ne i prou. És la llibertat burgesa, la pau dels cementiris, la gran porca mentidera amarada pels aduladors de costum. O perdem la por o ho perdrem tot.

LA PINTURA ÉS OBSOLETA?

Picasso, pintura cubista

Potser seria cert si només penséssim en la part externa, en la superfície; potser furgar en el cubisme sense uns extraordinaris coneixements ja es podria considerar obsolet, o endinsar-se novament en el paisatgisme olotí. Seria tan obsolet com quan dos o tres diletants pretenen fer una òpera a partir d'elements superficials. Sempre passa el mateix.

La fageda d'en Jordà

La pintura com a recurs, com a eina o com a vehicle és tan vàlida com ho era fa dos-cents anys. L'avantatge que tenim amb els quadres fets fa dos-cents anys és que ja sabem que són una merda o una genialitat. Això no ho sabia ningú quan es van pintar. Amb el que fem avui passa el mateix, que estem a les fosques i moltes persones no s'hi resignen, com és molt natural. Jo tampoc, però no tinc manera de trencar l'encanteri.

Nenúfars, de Claude Monet

Cada quadre és un objecte i algú se'l mira; quan és una representació, una còpia o una caricatura és fàcil que el rebutgem, perquè salta a la vista. En canvi, si els seus referents no són evidents pot succeir que creï expectatives i misteri o, simplement, que exciti l'esnobisme bàsic que fa moure tantes coses en l'art dels nostres ja vells temps (pel cap baix, cent-trenta anys). Al capdavall, si la facècia és pintada o si ve descrita per paràmetres algorítmics, la facècia és una facècia. Si els punts de riquesa hi són, per molt amagats que estiguin, tard o d'hora brollaran.

Pintura de Caspar David Friedrich

Pintura de Caspar David Friedrich

Per què ha de ser obsoleta la pintura, així, sense entrar en detalls, i no es considera obsoleta la viola de gamba? Al meu entendre, la pretesa obsolescència de la pintura és una qüestió del ram de la botiga però no de l'art o de la sensibilitat. 

És obsoleta la Maja desnuda?

Si es declara obsoleta la pintura és perquè ja feia massa anys que se'n venia massa i per massa diners. És obsolet Friedrich, o és obsolet Goya? O el que és obsolet és pintar com ells o intentar-ho, o simplement parlar-ne?

Jordi Savall, violagambista

Una vídeo-instal·lació amb un monitor que ens mostra una escena parcial extreta d'un catàleg de sanitaris pot ser novedosa, original o provocadora; a partir d'aquí, el pur classicisme fàcil: vídeo equival a modernitat, per tant, el que no és vídeo és obsolet. Encara que el vídeo sigui un accident de màquina que enregistra sense control una escena igualment no controlada.

Objecte trobat

Objecte trobat

Bravo! Han reinventat l'aleatorietat i l'automatisme, han redescobert l'objecte trobat, han refundat ridículament el surrealisme. Novament cosa de botiguers o de promotors; res a veure amb l'art o amb la sensibilitat: es tracta de col·locar un producte en tant que col·locació de producte comercial, i no es tracta en absolut de concebre un ítem, sigui producte o no, amb ambició de possible abast cultural.

Nens canviant cromos

Imagineu una escena de canvi de cromos entre nens pobres; un dels nens, que no en té cap perquè és més pobre que els altres, concep un cromo i en parla; fa que existeixi. La pintura és el cromo que podem crear per pur amor a crear o per necessitat imperiosa. Sabem que el cromo és un referent però no sabem encara de quin color serà; algú el farà un dia a casa, sota un pont, en la imaginació o en el si de l'estudi més sofisticat que vulgueu imaginar.