Rosa

Quan algú demana explicacions -o encara pitjor: quan algú s'apressa a donar-ne- sobre el significat d'una obra, totes les estructures sensibles tremolen. 

Un quadre no té necessitat d'explicar res ni de ser explicat, no representa res ni significa res, sinó que és, en el sentit més ampli del terme.

Per fer explicacions sempre hi som a temps. Per fer explicacions no cal ni tan sols la presència o fins l'existència del quadre. Jo puc explicar-ho; jo i qualsevol que vulgui fer-ho.

Diem rosa. El nostre interlocutor, en sentir rosa pot emprendre un mínim de tres camins diferents: la rosa com a flor; el rosa com a color o Rosa com a nom de dona. L'interlocutor pot enfilar-se per una qualsevol d'aquestes opcions.

La rosa-flor serà vermella, rosada, fosca, oberta, avellutada, fresca, gran, oberta i tants atributs com es vulgui, i els seus contraris, les seves variants i tota mena de matisos que es puguin trobar.

Bé, deixem que el nostre interlocutor s'enlairi pel vessant rosa-color; atès que els colors no poden existir sense una forma o una superfície que els reveli, ja tenim un altre gran ventall de possibilitats: el rosa de la roba de les nenes petites, un quadern rosa de la meva germana gran, una rosa de color rosat, unes calcetes, una paret, un cotxe, uns geranis, un bolígraf, un vestit, una corbata, un caramel, un gelat, un instant del cel, en fi, aquí tindríem feina per decidir-nos.

Si, en canvi, el nostre interlocutor opta per Rosa com a nom, pot passar que evoquem la tia Rosa del mas, o la masovera que va morir ta fants anys, la pastissera del forn del centre, una companya de l'escola, una nena que corria per allà, una mare, una germana, una monja, una amant, una revolucionària, en fi, qualsevol dona que se'ns vingui al cap amb aquest nom o associat a ell.

Aital complexitat només prové de la pronunciació de quatre lletres: rosa. Ni quadre, ni fotografia, ni color, ni dona, ni flor. Només el mot rosa. I aquesta complexitat es pot multiplicar si hi afegim una melodia, una imatge o un text. La complexitat esdevé inacabable.

Qualsevol punt de partida és susceptible de fer-nos pensar, sentir. raonar, enraonar, esperar, desitjar, recordar o oblidar i segurament unes quantes coses més. Rosa pot ser tres coses, tres idees; o tres-mil; depèn de la implicació i del desig i la necessitat de saber. 

De la mateixa manera que el marbre de la Venus ja hi era materialment en la roca que l'escultor ha desbastat fins a fer-la visible, les nostres idees, sensacions i ulteriors desenvolupaments ja hi són en la nostra persona; només cal un motiu per fer-les aflorar.

La visita d'un amic, la carícia d'una dona, el somriure d'un infant, una posta de sol, un bon àpat, una cançó o un acudit no ens produeixen plaer o alegria per si sols com a objectes actius, sinó en relació a la nostra percepció o experiència; allò que desencadena el plaer pot venir de fora, però el plaer és nostre i tenim la capacitat d'aquest plaer en el nostre interior, cosa per altra banda que no solem saber fins que no arriba el moment. Si arriba.