murder cadira ambrosio

Dues peces sobre paper, murder cadira ambrosio

Un quadre també es pot dir Josefina o Pintura número 17. 
Un dia circulava pel carrer i em va passar pel cap aquest trio de paraules sense connexió; és una situació que intento defugir, perquè es fa pesada; però aquell dia em vaig aturar i apuntava aquest tres mots en un bocí de paper, per si m'eren d'utilitat.
murder cadira ambrosio és el nom que ara reben els treballs amb les nou consciències derivades dels vint-i-tres elements per a poema surrealista, que donen nom al primer dels tres projectes que conformen olor corporal. No és cap embolic, és una pinzellada sobre el meu mètode de treball, i m'agrada compartir-la.

olor corporal.23, un detall

olor corporal.23

El títol de l'exposició és olor corporal.23 des dels primers moments. El meu projecte olor corporal té vint-i-tres elements en cadascun dels tres projectes que l'integren.
Bartomeu Molino, part indissoluble del tàndem d'aquesta mostra, es va fer seu el número 23. Podríem dir que el va adoptar.
Aquesta peça, anomenada precisamente olor corporal.23, recull només una part del tercer projecte, però aposta por una presència total i manté viva la continuïtat de les meves peces modulars.

Els elixirs, una sèrie

Segurament recordo bé la tarda; era prop del Mercat del Born, mentres feia temps per a una entrevista. El bar era vulgar, acollidor, espiritualment dúctil.

Vaig fer vint-i-tres dibuixos de manera automàtica, sense voluntats amagades, sense referents que em poguessin fent nosa. Era un paper petit, per no cridar l'atenció.
Després, la cosa es va anar enredant. O aclarint. Els noms obeïen també a un no-desig de concreció, a una divagació volguda pels ambients més sòrdids de la memòria, com en la ja vella Sèrie Paris.

olor corporal.23

La mostra conjunta entre Bartomeu Molino i jo porta un títol que alguna persona ha trobat estrafolari. I tot té una explicació. Una justificació. O moltes.

Pintura i collage sobre fusta (40x60)

L'important ha estat poder instal·lar-nos al Centre Cultural de Granollers i establir, durant gairebé tres setmanes i a estones arrencades d'altres activitats, un ordre, un context i una harmonia de respecte al visitant.

Les obres, abans, només eren obra. Ara són obra pública.

Goya i Delacroix, de "la Caixa"

Els patrocinadors o mecenas eren tradicionalment l'aristocràcia i l'església, que eren els qui tenien el poder i els recursos.

Si ha havia sort, l'encarregat de pagar la festa era sensible a l'art. Si no hi havia sort, els recursos marxaven en una altra direcció.

Modernament, els qui paguen la festa són els mercats.

Què diu, ara!

Sí: el mercat de l'art, les subhastes i les entitats financeres. El mercat de l'art, opac i secretista, es manifesta en tants per cent quan hi ha una fira com ara ARCO.

"Le corps de ma brune puisque je l'aime comme ma chatte habillé en vert salade comme de la grêle c'est pareil". Per aquesta peça de Joan Miró es van pagar 20 milions d'euros en una subhasta

Les subhastes funcionen en un núvol extern, deslligat de les misèries del nostre món.

I les entitats financeres, si al capdavant hi ha algú amb criteri cultural, ens permeten veure coses sense sortir de casa.

No vivim en el millor dels mons, el més organitzat?

Tàpies fa mandra

Saber que no el veurem més en cap exposició, amb el seu posat absent, mig content i reservat; saber que ja no es presentaran més coses noves del gran mestre; saber que ja no llegirem articles seus; tot això és el que passa ara.
Però més enllà de la mort biològica hi ha, abans i després, la vida de la seva obra, un treball enorme i profund que ha ensenyat més del que ha mostrat. O ho hauríem de dir a l'inrevés?

Gran Nus, de 1951

Mirar Tàpies, fixar-s'hi o esbrinar un so a partir de qualsevol de les seves imatges és una feinada; s'ha de tenir temps, una certa inspiració, predisposició, disposició i, sobretot, ganes. També és convenient haver-se deixat a casa alguns dels prejudicis que ens acompanyen sempre.
Tàpies no és de contemplació fàcil, pero sí possiblement senzilla i oberta. Qui no se n'aprofiti perd simplement l'ocasió.

Voleu saber què passa?

No cal poasar-s'hi ni en contra ni a favor. Almenys en el sentit del fanatisme o del rebuig. 

Les comunicacions, la informació, el que passa, el que és important, el que realment farà de nosaltres membres de la història, és qualsevol cosa, per petita que sembli, que ens faci emocionar, viure alerta o desesperar-nos.

Aquestes petites coses passen cada dia un munt de vegades. Aquestes petites coses són ocasions fortuïtes per pensar, per sentir o per agafar una enrabiada. Aquestes petites coses les trobareu al twitter, al facebook, a la televisió, a la ràdio, a la premsa o a la barra del bar mentre us preneu un cafè. Però desprès, què?

Després hauríem de saber pair, degustar o descartar. Aquí ve la part més difícil, l'estat de benaurança que només alguns savis assoleixen.