Las gotas parlantes

Descripción de la mentira

Proyecto DM

54 pinturas a partir de la lectura de  

Descripción de la mentira, de Antonio Gamoneda

*****

Descripción de la mentira

Memoria

Nota previa de marzo de 2010:

Con la misma libertad que una hoja seca en mitad del otoño, cuando cae y se engancha en la manga de lana que nos abriga; tan impensadamente, tan decididamente me ha llegado el espíritu del poeta Antonio Gamoneda.

(Una prueba de su talante poético: hace unos días le concedían el Premio Ciudad de Barcelona de Poesía en castellano, y en una entrevista declaraba que quería su obra herméticamente abierta. Toda una declaración de principios.)

Su libro Descripción de la mentira me tiene atareado desde hace varias semanas. Me llegó llovido del cielo, seguramente, pero ahora es una roca que engendra chispas.

Ya he hecho lecturas, transcripciones y esbozos; me encuentro en la fase de reprimir la fiesta inevitable que produce el entusiasmo. Miro de suprimir, de concentrar, de limitar y de profundizar, tanto en el espíritu del texto pautado y preciso como en el de las sugerencias plásticas que me nacen entre los papeles de trabajo, que todavía son pocos.

Para decirlo brevemente, un centenar de formas, objetos o puntos de partida. No puedo evitarlo: el centro del mundo se encuentra en estos días entre mi mesa de trabajo y el mural de esas cien formas.

Memoria propiamente dicha

El libro apareció en mis manos; fue un regalo de mi madre. A las pocas páginas de lectura, muy pocas, entendí que se trataba de uno de esos lugares del alma que me conmueven, que me impulsan a seguir, y no sólo leyendo, sino tomando notas, fijándome, haciendo mía aquella revelación poética.

No tardé nada en querer pintar sobre ese libro. Entonces pasé a la primera fase, la que suelo celebrar siempre que la longitud del texto me lo permite: hacer mío el libro copiando sus palabras a mano. (Puede parecer un ritual secundario, pero para mí es casi una necesidad.)

Luego nacieron pequeños dibujos, anotaciones espontáneas a partir de palabras, reflexiones, expresiones o simples detalles idiomáticos; dejaba de lado las palabras cultas, infrecuentes, que aún visitando el diccionario no me añadían gran cosa al sentido global porque se trataba de cuestiones de estilo.

Después de los primeros dibujos aparecieron las formas, que vi que eran 114. La cifra no me asustó. La cifra no era lo importante, sino el espíritu que el libro me regalaba en forma de vibraciones que me hacían sentir como mío lo que Antonio Gamoneda escribía.

De las 114 formas desdeñé algunas y me quedé con 100. Empecé por agruparlas por ideas, por afinidades, por conceptos, todo siempre según la forma dibujada, jamás teniendo en cuenta posibles simbolismos o asociaciones de ideas entre el texto o su espíritu y cualquiera de las formas.

Mi trabajo empezaba -creo- bien, porque era pintura, o pre-pintura, pero no ilustración, decoración o traducción de un texto en español a un relato de signos.

Una vez tuve algunos grupos pensé en realizarlos casi como un fichero de posibilidades, cosa que hubiera estado bien y que no descarto hacer más adelante, pero preferí dejar esa vía y pintar tan sólo unas cuantas de aquellas formas en formatos y técnica iguales, para tener así una especie de tronco vertebrador a partir del cual continuar.

Fueron doce pinturas sobre tabla, y de sus lemas desapareció cualquier referencia a palabras, frases o ideas del poemario: tan sólo DM y un número ordinal (DM como referencia a Descripción de la Mentira).

Luego ya pude continuar y lo hice con aquello que tenia a mano, ya fuesen marcos de formas curiosas, aprovechados de algún derribo, o papeles, telas y maderas que iba incorporando a la base física de la colección, o eso que yo llamo habitualmente serie.

Y después, cada forma, alguna de ellas presente en más de una pieza, halló su lugar, sin forzar a ninguna de ellas a estar por encima o por debajo de las otras. Lo hubiera podido lograr igualmente si hubiera empleado formatos y materiales idénticos, pero creí mejor soltarme a la aventura de construir un entramado pictórico espontáneo, sin límites.

Queda por hacer lo gordo, quiero decir lo farragoso, lo monumental, lo laborioso; quedan por construir estructuras corpóreas, grupos de objetos, de pintura, de elementos que conjuntamente edifiquen un nuevo espacio expresivo -o tal vez tan sólo complementario- para mi visión de Descripción de la Mentira.

Pero no queda por hacer por ninguna otra razón sino porque ahora mismo no tengo manera todavía de mostrar el conjunto de las 54 piezas que ya existen; por tanto, pretender encontrar un espacio y una aceptación para lo que queda por hacer me parece impracticable de momento: no sabría dónde meterlo ni cómo conservarlo.

Por eso me conformo con mantener vivas las ideas y algunas anotaciones al respecto, además de algunas maquetas muy primitivas del trabajo que me gustará hacer más adelante sobre ese mismo texto, enlazado con las pinturas y dibujos ya existentes.

Esta clase de proyectos no son muy del agrado de los responsables de exposiciones que uno va conociendo, porque su realización exige espacio y una atención que quizá consideren excesiva. En fin, comprendo que sea así, si realmente es así, pero debo continuar tomando notas y trabajando.

Hans Móller

una-serie-de-pinturas-a-partir-de-la-lectura-de-descripcion-de-la-mentira-de-gamoneda/

diarisantquirze.cat/el-pintor-contemporani-hans-moller-estrena-la-seva-exposicio-projecte-dma-santa-perpetua

farogamoneda proyecte-dm-una-exposicion-de-pintura-de-hans-moller-a-partir-de-la-lectura-de-descripcion-de-la-mentira

Les meves formigues

Es cou -al punt- el futur

El futur es cou cada dia; l'única condició és pensar i saber que avui -el dia de cada dia- és important i ens prepara, com prepara l'ambient, per al futur.
El futur no serà estàtic: l'hem de fer bellugar, l'hem de fer créixer.

Uns alumnes amb sort

Un dia de fa uns anys, uns alumnes havien de decidir quines assignatures tindrien com a optatives. Aviat vaig veure que molts d'ells estaven desmotivats; els era ben igual. Els vaig dir que tenien una oportunitat d'or per dissenyar com seria el futur, que podrien fer-se la carrera a la seva mida, segons les seves necessitats i que no sabien el privilegi que se'ls posava a les mans. No sé com va acabar el tema; em van fer fora en començar el nou curs. Però continuo pensant en aquells dies.

El futur comença avui

Avui em dic el mateix i l'hi dic a qui vulgui: la voluntat, la il·lusió, el desig i l'amor són els grans motors. La resta és decoració. No podem defallir.

Per si algú té temps, ganes i curiositat, us poso l'enllaç a la meva entrada referida al 9N: http://comperdoni.blogspot.com.es/2014/10/reflexio-proposit-del-dia-dia.html

Rosa

Quan algú demana explicacions -o encara pitjor: quan algú s'apressa a donar-ne- sobre el significat d'una obra, totes les estructures sensibles tremolen. 

Un quadre no té necessitat d'explicar res ni de ser explicat, no representa res ni significa res, sinó que és, en el sentit més ampli del terme.

Per fer explicacions sempre hi som a temps. Per fer explicacions no cal ni tan sols la presència o fins l'existència del quadre. Jo puc explicar-ho; jo i qualsevol que vulgui fer-ho.

Diem rosa. El nostre interlocutor, en sentir rosa pot emprendre un mínim de tres camins diferents: la rosa com a flor; el rosa com a color o Rosa com a nom de dona. L'interlocutor pot enfilar-se per una qualsevol d'aquestes opcions.

La rosa-flor serà vermella, rosada, fosca, oberta, avellutada, fresca, gran, oberta i tants atributs com es vulgui, i els seus contraris, les seves variants i tota mena de matisos que es puguin trobar.

Bé, deixem que el nostre interlocutor s'enlairi pel vessant rosa-color; atès que els colors no poden existir sense una forma o una superfície que els reveli, ja tenim un altre gran ventall de possibilitats: el rosa de la roba de les nenes petites, un quadern rosa de la meva germana gran, una rosa de color rosat, unes calcetes, una paret, un cotxe, uns geranis, un bolígraf, un vestit, una corbata, un caramel, un gelat, un instant del cel, en fi, aquí tindríem feina per decidir-nos.

Si, en canvi, el nostre interlocutor opta per Rosa com a nom, pot passar que evoquem la tia Rosa del mas, o la masovera que va morir ta fants anys, la pastissera del forn del centre, una companya de l'escola, una nena que corria per allà, una mare, una germana, una monja, una amant, una revolucionària, en fi, qualsevol dona que se'ns vingui al cap amb aquest nom o associat a ell.

Aital complexitat només prové de la pronunciació de quatre lletres: rosa. Ni quadre, ni fotografia, ni color, ni dona, ni flor. Només el mot rosa. I aquesta complexitat es pot multiplicar si hi afegim una melodia, una imatge o un text. La complexitat esdevé inacabable.

Qualsevol punt de partida és susceptible de fer-nos pensar, sentir. raonar, enraonar, esperar, desitjar, recordar o oblidar i segurament unes quantes coses més. Rosa pot ser tres coses, tres idees; o tres-mil; depèn de la implicació i del desig i la necessitat de saber. 

De la mateixa manera que el marbre de la Venus ja hi era materialment en la roca que l'escultor ha desbastat fins a fer-la visible, les nostres idees, sensacions i ulteriors desenvolupaments ja hi són en la nostra persona; només cal un motiu per fer-les aflorar.

La visita d'un amic, la carícia d'una dona, el somriure d'un infant, una posta de sol, un bon àpat, una cançó o un acudit no ens produeixen plaer o alegria per si sols com a objectes actius, sinó en relació a la nostra percepció o experiència; allò que desencadena el plaer pot venir de fora, però el plaer és nostre i tenim la capacitat d'aquest plaer en el nostre interior, cosa per altra banda que no solem saber fins que no arriba el moment. Si arriba.

Maquetes

Maqueta 1 (pensada per a ferro pintat)

L'inici
En un determinat moment de la meva vida vaig haver d'intentar sobreviure agafant en traspàs una botiga de llibres, papers, diaris i coses per l'estil. No me'n vaig sortir, però tampoc no em vaig suïcidar.

Consumia hores escrivint i dibuixant, perquè la freqüència amb què em visitaven els clients era lenta fins a la desesperació.
I, entre moltes altres coses, vaig fer maquetes per a escultures grans, de carrer, per a les quals utilitzava cartró i cola.

Maqueta 2 (pensada per a ferro pintat)

Anys més tard, ja sense botiga però amb altres neguits, recuperava algunes de les peces i els atorgava color. Pensava en el ferro, que admet la pintura sense perdre res pel camí. Pensava en algunes peces de Joan Miró que incorporaven colors simples, plans, primaris.


El compromís

Maqueta 3 (pensada per a
fusta o ferro, sense acolorir)

Fer una maqueta amb cartró i cola, per molt que es faci pensant en un espai o en unes dimensions i un material monumentals, no pertorba la vida de ningú: l'autor no es juga els diners ni el prestigi.

En canvi, permet distingir entre coses aparatoses i coses amb una certa relació positiva amb l'estètica. També permet gosadies infinites, perquè si l'escultura cau, només s'enfonsa -molt lentament- una estructura de cartró: no hi ha mai ferits, entre altres avantatges.


La ficció
No eren certes, aquelles escultures; no eren escultures; no existien més enllà del taulell on tímidament, gairebé d'amagat, jo retallava, manipulava i enganxava fragments de cartró.

Però si aquelles -aquestes- no són certes, com en són, de certes, les que veiem en carrers i places, al bell mig de les abominables rotondes invariablement desproporcionades? Doncs deixo la pregunta. Són? Som? O tot el contrari?

Maqueta 4 (pensada per a pedra, marbre...)

Els materials
El cartró és un succedani de qualsevol cosa. Es poden fer maquetes de guix, de cartró, de fusta, de plastilina o del que es vulgui. Però si es pensa en el futur, en la ficció de l'obra en un enclavament determinat, en un entorn i en uns colors, per força s'ha de pensar en quin material serà l'anima visible de l'escultura.

(Als peus de foto hi he indicat per a quin material s'ha pensat cada peça.)


Les dimensions

Maqueta 5 (pensada per a ferro pintat)

No he tingut mai cap certesa pel que fa a les dimensions que ha de tenir una obra situada a l'espai públic. Quan parlo malament d'alguna obra que veig, és sobretot per la seva no-idoneïtat en el context: o són massa grans, o l'espai de l'entorn es perd sense límits, o el mobiliari urbà més proper destrossa qualsevol intenció pacífica, etcètera.

Les dimensions haurien de decidir-se sempre tenint en compte tots aquests i molts altres paràmetres. Per això tantes obres de les que veiem en les nostres viles i ciutats -a les quals avui no m'hi vull referir- fan l'efecte d'un pedaç col·locat sense cap mena de criteri.

Maqueta 6 en dues perspectives (pensada per a ferro pintat)

L'al·legoria
Sovint em pregunta alguna persona si el que faig representa alguna cosa. Sempre procuro ser educat, i deixo triar entre dues respostes: a) si per a vostè representa alguna cosa, aquesta cosa és la bona, i b) aquesta obra no representa; és. (Ja sé que això resulta un xic teològic, com quan la veu des del matoll que cremava li digué a Moisès: "Jo sóc el que és". Però no sé explicar-m'ho de cap altra manera).

Maqueta 7 (pensada per a materials diversos,
segons si es volen caducs o perdurables: 
fusta, metall, pedra artificial acolorida...)

Per tant, aquestes escultures que no són, o que només ho són en la mesura que se'n veu una imatge bidimensional tot seguint una argumentació com la meva, aquestes escultures, dic, funcionen a manera de proposta. Com sempre, com constantment passa en la meva obra. Diríem que em dedico a fer propostes. No és increïble ni és fantàstic ni té un mèrit especial. Només és la meva tasca.

Reflexió a propòsit del dia a dia

La suspensió de la consulta és un fet. No hi ha prou garanties. No ens han trencat res. No han aturat res. El nostre país necessita la fe dels seus habitants per moure tot allò que, per defecte, es petrificaria i ens sotmetria a un estat d'avorriment vital que no ens fa cap falta.

Els polítics catalans són, si fa no fa, igualment bons o dolents, segons el cas, com els d'altres països. Però com que són els nostres hem de plantar-nos fermament i valorar tot el que fan, alhora que els exigim de manera continuada que donin de si el màxim del seu enginy i de la seva passió per fer del nostre país el millor espai per viure.

Sant Miquel del Fai

Exigència i valoració.
Voluntariat quan calgui i rigor sempre. Ningú no està exempt d'haver de fer algun esforç suplementari o fins i tot algun sacrifici. Ningú no mereix menys que el seu veí. Ningú té el seu viu retrat fora d'aquest marc que ens agermana.

Després, ja veurem, ja donarem perfils definits, siluetes amb accent propi i frases il·lustres per a la posteritat. Ja discutirem, com encara discutim avui, sobre els afers que ens preocupen cada dia, a cada minut, en cada racó de la nostra geografia i en el si de cadascuna de les famílies del país. Després, és a dir, a partir d'ara, ja posarem els accents en el lloc que els correspon. Un accent natural, propi, espontani i adequat a cada circumstància, però en un escenari plural i compartit, atractiu i càlid, dinàmic i carregat del més venturós futur: la Catalunya nostra, la recuperada, la veritable dimensió vital que li escau a la nostra gent.

Calen hores, dies i reunions, moltes reunions, i una trajectòria presidida pel desig més ferm d'aportar benestar, cultura i riquesa per a tothom. La ciutadania ens ho demostra, ho demostrem quan cal, però no convé abusar-ne. Hem de ser conscients de la nostra energia i hem de parlar amb il·lusió del nostre futur.

Vaga de tramvies de Barcelona, 1951

Un poble capaç de dur a terme la vaga de tramvies de Barcelona l'any 1951, quan no hi havia ni mòbils ni ordinadors i els telèfons eren pocs, no pot quedar-se avui amb l'amargor de la decepció que pronosticaven els anunciadors eterns dels grans desastres.

No podem quedar-nos badant mentre lamentem que s'ha vessat la llet, perquè la vaca que produeix aquesta llet i la set per rebre-la continuen existint. No ens perdonaríem no haver aprofitat el nostre potencial ciutadà, polític i vital.

Visca Catalunya!