ASTOR PIAZZOLA, UN DELS GRANS

Ningú se'n refiava, els carques se'l miraven amb suficiència, l'ortodòxia deia que allò no podia ser. Era Astor Piazzola, un insurrecte en el regne tranquil de la música portenya.

La seva formació acadèmica i les múltiples influències de l'art del seu temps el duien a crear una cadència genuïna a través del bandoneó. Avui ja no el discuteixen, ja no se'l qüestiona, sinó que el conservem ben nostre i en gaudim sempre que podem. Fa noranta anys que va venir al món i encara se'n parla. És un dels grans.

VAGA DE TRAMVIES

Hem arribat a la data en què fa seixanta anys que la ciutat de Barcelona va demostrar que sense mòbils ni facebook ni correus electrònics es podia plantar cara a un sistema abusiu i prepotent.

Avui no tenim, ja es veu, aquella força. Potser caldria -per recuperar-la- que la nostra situació fos més greu, més tenebrosa i més irremeiable. Naturalment, i per si les mosques, esperem que tot s'arregli per si sol.

Com sempre, vivim en el millor dels mons, tot confiant que un sant, una santa o un ésser providencial ens treguin del marasme i poguem així continuar amb la nostra vida passiva de verdura bullida.

VIBRATANGO, UNA FITA

Vibratango és una nova formació que es presentava el dia 17 de febrer a l'auditori de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El concert inaugural s'enlairava en el capvespre de la ciutat amb un gruix de música d'Astor Piazzola, i d'altres, gràcies al bon treball de Ferran Martínez (bayan o acordió rus), Mario Bernaus (baix elèctric) i Raül Serrano (percussió).

Les inquietuds musicals de Ferran Martínez arriben lluny. Tot i continuar la seva tasca ininterrompuda amb el grup d'havaneres Cavall Bernat (allà toca amb un Pigini), la seva passió l'ha dut a fundar aquest tercet musical, tot aprofitant que acaba d'estrenar un bayan fabricat a Itàlia per la casa Scandalli, que està resultant un instrument càlid i acollidor, sempre obedient a les mans i a l'esperit del músic.

Un aplaudiment per aquesta nova incorporació al panorama musical sabadellenc, català i no sabem si aviat també internacional.

L'ACORDIÓ, EN PAUSA

Arrigo Tomasi, impulsor i coordinador dels Vermut-Concerts d'El Siglo a Mercantic (Sant Cugat), que es celebraven cada segon diumenge de mes, ha establert una pausa de tres mesos, per reiniciar les sessions segurament per l'abril.

La darrera celebració va ser també l'última vegada que es podia seguir la música fumant, tot s'ha de dir. Fins a l'abril toca tocar d'amagat, a casa, entre amics o en algun lloc diferent d'aquest entranyable espai cultural i amigable.

Mirarem de sobreviure mentrestant i de carregar-nos d'energies per a una nova etapa.

SENYORA

No he vist cap quadre fet a partir de coses tan simples i tan significatives.

Potser no fa falta, quan tot està tan interioritzat. O potser ja existeix.

No obstant això, m'he permès una petita troballa; per si a algú li fes gràcia.

ACORDIÓ PERTOT ARREU

L'estiu del 2010 ha estat generós en trobades. Algun esdeveniment ha resultat novedós, fins i tot en el seu format, nom i pronunciament.

No deixem de banda res; limitem-nos a confirmar que va funcionar la mar de bé. I que tothom s'ho va passar bé. I que hi tornarem.

Em refereixo al primer Concert d'Acordió celebrat a Sant Feliu de Codines per l'octubre. A partir d'aquell dia també hi ha un bloc sobre el tema, per si algú hi vol afegir temática pròpia.

SÍL·LABES SENSE FRONTERES

Aquest és el títol d'aquesta peça (9x49x3.5) encara calenta. Les trenta-sis-pedres van ser recollides amistosament a Platja d'Aro un darrer dia de maig.

La casualitat, que -segons confirma sovint el poeta Josep Masats- no existeix, fa que precisament ell faci col·lecició de pedres i que el suport de fusta que aguanta aquesta petita obra provingui d'una instal·lació anterior que duia un títol relacionat amb les pedres.

Síl·labes sense fronteres forma part, naturalment, de la col·lecció particular de Josep Masats. Gairebé venia cantat.