Una obra conjunta

Obra a quatre mans

Aquesta pintura sembla haver acabat bé malgrat els seus desafortunats principis. Era una pintura de circumstàncies de fa molts anys que vaig fer una vegada però no la vaig voler ensenyar en l'exposició del moment. La peça ha passat anys rodant per l'estudi com esperant una oportunitat de ser o de transformar-se.
Poc abans de l'actual exposició hi vaig afegir els noms cal·ligrafiats dels vint-i-tres elements per a poema surrealista. Bartomeu Molino va acceptar de treballar-hi; la peça va canviar d'aspecte, de tensió i de significació. Per això, aquesta vegada, aquesta peça esdevé finalment una obra sense títol ni referència ni firmes, i veu la llum en una exposició.

Una exposició en tensió

Sovint m'han retret que faci tan poques exposicions. Algunes persones consideren que una exposició és una mena de descarregada d'antiguitats: s'omple una furgoneta amb quadres, es pengen en alguna paret i a esperar.

Una exposició és per a mi un acte de fe que celebro amb una gran tensió. La presència de la meva obra en un espai amable i generós em recorda que tot començava al meu estudi en condicions altament allunyades de cap mena de festa.

Dos dibuixos de Hans Móller

Assemblatge de Bartomeu Molino

Aquests dies, i fins a finals del mes de març, tenim oberta a Granollers l'exposició olor corporal.23, on es presenta obra de Bartomeu Molino i meva.

murder cadira ambrosio

Dues peces sobre paper, murder cadira ambrosio

Un quadre també es pot dir Josefina o Pintura número 17. 
Un dia circulava pel carrer i em va passar pel cap aquest trio de paraules sense connexió; és una situació que intento defugir, perquè es fa pesada; però aquell dia em vaig aturar i apuntava aquest tres mots en un bocí de paper, per si m'eren d'utilitat.
murder cadira ambrosio és el nom que ara reben els treballs amb les nou consciències derivades dels vint-i-tres elements per a poema surrealista, que donen nom al primer dels tres projectes que conformen olor corporal. No és cap embolic, és una pinzellada sobre el meu mètode de treball, i m'agrada compartir-la.

olor corporal.23, un detall

olor corporal.23

El títol de l'exposició és olor corporal.23 des dels primers moments. El meu projecte olor corporal té vint-i-tres elements en cadascun dels tres projectes que l'integren.
Bartomeu Molino, part indissoluble del tàndem d'aquesta mostra, es va fer seu el número 23. Podríem dir que el va adoptar.
Aquesta peça, anomenada precisamente olor corporal.23, recull només una part del tercer projecte, però aposta por una presència total i manté viva la continuïtat de les meves peces modulars.

Els elixirs, una sèrie

Segurament recordo bé la tarda; era prop del Mercat del Born, mentres feia temps per a una entrevista. El bar era vulgar, acollidor, espiritualment dúctil.

Vaig fer vint-i-tres dibuixos de manera automàtica, sense voluntats amagades, sense referents que em poguessin fent nosa. Era un paper petit, per no cridar l'atenció.
Després, la cosa es va anar enredant. O aclarint. Els noms obeïen també a un no-desig de concreció, a una divagació volguda pels ambients més sòrdids de la memòria, com en la ja vella Sèrie Paris.

olor corporal.23

La mostra conjunta entre Bartomeu Molino i jo porta un títol que alguna persona ha trobat estrafolari. I tot té una explicació. Una justificació. O moltes.

Pintura i collage sobre fusta (40x60)

L'important ha estat poder instal·lar-nos al Centre Cultural de Granollers i establir, durant gairebé tres setmanes i a estones arrencades d'altres activitats, un ordre, un context i una harmonia de respecte al visitant.

Les obres, abans, només eren obra. Ara són obra pública.

Goya i Delacroix, de "la Caixa"

Els patrocinadors o mecenas eren tradicionalment l'aristocràcia i l'església, que eren els qui tenien el poder i els recursos.

Si ha havia sort, l'encarregat de pagar la festa era sensible a l'art. Si no hi havia sort, els recursos marxaven en una altra direcció.

Modernament, els qui paguen la festa són els mercats.

Què diu, ara!

Sí: el mercat de l'art, les subhastes i les entitats financeres. El mercat de l'art, opac i secretista, es manifesta en tants per cent quan hi ha una fira com ara ARCO.

"Le corps de ma brune puisque je l'aime comme ma chatte habillé en vert salade comme de la grêle c'est pareil". Per aquesta peça de Joan Miró es van pagar 20 milions d'euros en una subhasta

Les subhastes funcionen en un núvol extern, deslligat de les misèries del nostre món.

I les entitats financeres, si al capdavant hi ha algú amb criteri cultural, ens permeten veure coses sense sortir de casa.

No vivim en el millor dels mons, el més organitzat?