ACORDIÓ, VEU I ADVERTIMENTS

Una particularitat del dia 14 de febrer a El Siglo: el Dia de l'Acordió començava amb la idea del bolero, la samba i la bossa nova, però això va quedar en un lloc molt discret. Hi va haver musette, Astor Piazzola -com no!- i swing.

Jordi Comasòlives feia l'arrencada amb La chica de Ipanema i, després, en Blai demostrava el seu domini amb intervencions puntuals.

I una nova presència, espontània i sense preparar; Ana Cristina Werring, que canta chanson française i que es lluïa amb un acompanyament prudent per part de tota la colla.

De la meva intervenció en el conjunt, poca cosa es pot dir; de tan discreta, la resumia el comentari d'Arrigo Tomasi: Hans ha fallado. (Tinc l'excusa de la impressora absent, però la veritat és segurament una altra).

Deixant de banda això, aquesta campanya acordionística promet, em sembla que promet. L'ambient d'El Siglo s'ensuma en aquestes imatges gairebé pròpies d'un altre temps. Però està passant ara. És allò que deia abans sobre el futur; o una cosa per l'estil.

EL FUTUR S'ACABA

Si meditem una mica veurem com el futur no se'ns pinta gens atractiu. Com a molt, se'ns acosta amb un to grisós que anul·la qualsevol possibilitat d'alegria.

Potser ens queda l'esperança que el joc fortuit que se'ns presenti ens permeti una certa llibertat, o tota la llibertat, que dependrà sempre de cadascun de nosaltres.

Amb les més pobres eines a la mà, l'ésser humà pot fer meravelles, sobretot quan sap que no hi pot perdre res perquè no té res.

D'aquesta pobresa podríem passar a un enriquiment fonamental, fins i tot crec que fundacional, atès que d'aquesta manera refundaríem la nostra raó de ser, de viure i de no parar de desitjar, d'esperar i de créixer.

El futur, de fet, s'acaba sempre amb la sensació; la resta -abans o després- és l'eterna endevinalla del buit.

EL DIA DE L'ACORDIÓ REAL

Potser, per a molts acordionistes, aquest dia és cada dia. Però anem al gra: Arrigo Tomasi ha organitzat unes jornades acordionístiques a les quals convida a tots aquells acordionistes que es portin el seu instrument, que toquin amb certa decència i que tinguin ganes d'improvisar i de passar-s'ho bé.

Jo, per si les mosques, sempre em presento com a músic de taverna. El diumenge 10 de gener vaig ser, doncs, convidat a enfilar-me a l'escenari, on m'acompanyarien el propi Arrigo Tomasi -fent brillar el meu tema amb variacions molt oportunes-, el contrabaixista René Dossin i el guitarrista Josep Traver.

Vaig arrencar amb un fox musette de la meva collita, força animat. Després, en Blai i la Sònia també van pujar a l'escenari i tocaren junts un parell de peces rigoroses i complexes.

A continuació, i forçat per les exigències dels assidus, una peça d'Astor Piazzola per part del trio i dues coses més entre tots, amb un discret paper per a un servidor, que no se les sabia i seguia des del fons de l'escenari com bonament podia.
Això sí, l'ambient era fresc i benèfic, una sucosa experiència per repetir.

CONJUNT 2

Aquest conjunt de deu elements és posterior al CONJUNT 1, però segueix una pauta semblant.

Es tracta de formes fetes amb pasta de paper reciclat, i posteriorment pintades.

En el seu moment, el conjunt anava acompanyat d'un llarg manual d'utilització que s'ha volatilitzat com per encant. Potser ha estat un miracle de salvació, ara que hi penso. Qui sap.

CONJUNT 1

Aquest conjunt de sis elements és molt antic. Viu al meu estudi i m'acompanya. Probablement amaga significats que jo mateix encara no he desxifrat, o potser és que no m'ha calgut mai descobrir-los.

La imatge superior ens el mostra en la seva fase de presentació més conservadora (o tradicional); a la dreta tenim una de les moltes variacions possibles.

MÉS CAPSES

Aquestes tres capses provenen de sengles capses de cigars. Com a trio, i pel que fa a l'ordre, són intercanviables a gust de l'espectador.

Les presento així, encara que no hagi respectat gaire les proporcions, perquè no es tractava pas de fer una sola obra, sinó de mostrar-les totes tres.

El conjunt data de 1977, i ni té títol ni pertany a cap projecte genèric. Eren camins oberts, i oberts han quedat.

LES CAPSES

Homenatge a J.S.Bach
(13x9x5), 1976

Capsa neutra (19,5x31x5), ca. 1994

El tema de les capses no és cap novetat ni sóc l'únic que n'ha fet. Tal vegada obeeixi a un desig tan contradictori com engrescador: fer obres obertes dintre d'uns limits.
N'hi hauria per escriure una bona estona sobre aquest particular, però em limitaré a mostrar algunes imatges.