A PARTIR DE MOLT POC

Un matí, a Zamora, prenia el cafè i llegia el diari en un bar; el soroll imparable d'una màquina escurabutxaques em negitejava profundament. Vaig voler aprofitar aquella nosa prenent nota de la cadència de les xifres.

Allà començava el meu Projecte Machine, al qual afegiria, com a nota que se'm feia simpàtica, la còpia d'unes proves d'impremta fetes per Albrecht Dürer (imatge de l'esquerra).
(A la dreta, més a baix, autoretrat de Dürer).

Agafant-se les coses pel cantó més o menys filosòfic i àmpliament lacònic, podríem concloure que qualsevol petitesa o qualsevol detall insignificant i que habitualment passaríem per alt, un dia, de sobte, es converteix en el centre de la nostra sensibilitat i també de la nostra activitat.

El Projecte Machine em va tenir enfeinat una bona temporada. No l'he donat per tancat com a tema pel seu caràcter recurrent, però continua, com tantes altres coses, a la nevera.

(El soroll de les màquines escurabutxaques em segueix negitejant sempre que el sento. I no he tornat a visitar aquell bar recòndit de Zamora).

ANTONIO GAMONEDA, POETA

Tan lliurement com una fulla seca enmig de la tardor, quan cau i s'enganxa a la màniga de llana que ens abriga; tan impensadament, tan decididament m'ha arribat l'esperit del poeta Antonio Gamoneda (Oviedo, 1931).

(Un tast sobre el seu tarannà poètic: fa uns dies li concedien el Premi Ciutat de Barcelona de poesia en castellà i en una entrevista declarava que volia la seva obra hermèticament oberta. Tota una declaració de principis.)

El seu llibre Descripción de la mentira em té enfeinat des de fa moltes setmanes. Em va arribar plogut del cel, segurament, però ara és un roc que engendra espurnes.

Ja n'he fet lectures, transcripcions i esboços; em trobo en la fase de reprimir la festa inevitable que produeix l'entusiasme. Miro de suprimir, de concentrar, de limitar i d'aprofundir, tant en l'esperit del text pautat i precís com en els suggeriments plàstics que em neixen entre els papers de treball, que encara són pocs.

Per dir-ho breument, un centenar de formes, objectes, signes o punts de partida. No puc evitar-ho; no busco evitar-ho: el centre del món es troba en aquests dies entre la meva taula de treball i el mural d'aquestes cent formes.

ACORDIÓ, VEU I ADVERTIMENTS

Una particularitat del dia 14 de febrer a El Siglo: el Dia de l'Acordió començava amb la idea del bolero, la samba i la bossa nova, però això va quedar en un lloc molt discret. Hi va haver musette, Astor Piazzola -com no!- i swing.

Jordi Comasòlives feia l'arrencada amb La chica de Ipanema i, després, en Blai demostrava el seu domini amb intervencions puntuals.

I una nova presència, espontània i sense preparar; Ana Cristina Werring, que canta chanson française i que es lluïa amb un acompanyament prudent per part de tota la colla.

De la meva intervenció en el conjunt, poca cosa es pot dir; de tan discreta, la resumia el comentari d'Arrigo Tomasi: Hans ha fallado. (Tinc l'excusa de la impressora absent, però la veritat és segurament una altra).

Deixant de banda això, aquesta campanya acordionística promet, em sembla que promet. L'ambient d'El Siglo s'ensuma en aquestes imatges gairebé pròpies d'un altre temps. Però està passant ara. És allò que deia abans sobre el futur; o una cosa per l'estil.

EL FUTUR S'ACABA

Si meditem una mica veurem com el futur no se'ns pinta gens atractiu. Com a molt, se'ns acosta amb un to grisós que anul·la qualsevol possibilitat d'alegria.

Potser ens queda l'esperança que el joc fortuit que se'ns presenti ens permeti una certa llibertat, o tota la llibertat, que dependrà sempre de cadascun de nosaltres.

Amb les més pobres eines a la mà, l'ésser humà pot fer meravelles, sobretot quan sap que no hi pot perdre res perquè no té res.

D'aquesta pobresa podríem passar a un enriquiment fonamental, fins i tot crec que fundacional, atès que d'aquesta manera refundaríem la nostra raó de ser, de viure i de no parar de desitjar, d'esperar i de créixer.

El futur, de fet, s'acaba sempre amb la sensació; la resta -abans o després- és l'eterna endevinalla del buit.

EL DIA DE L'ACORDIÓ REAL

Potser, per a molts acordionistes, aquest dia és cada dia. Però anem al gra: Arrigo Tomasi ha organitzat unes jornades acordionístiques a les quals convida a tots aquells acordionistes que es portin el seu instrument, que toquin amb certa decència i que tinguin ganes d'improvisar i de passar-s'ho bé.

Jo, per si les mosques, sempre em presento com a músic de taverna. El diumenge 10 de gener vaig ser, doncs, convidat a enfilar-me a l'escenari, on m'acompanyarien el propi Arrigo Tomasi -fent brillar el meu tema amb variacions molt oportunes-, el contrabaixista René Dossin i el guitarrista Josep Traver.

Vaig arrencar amb un fox musette de la meva collita, força animat. Després, en Blai i la Sònia també van pujar a l'escenari i tocaren junts un parell de peces rigoroses i complexes.

A continuació, i forçat per les exigències dels assidus, una peça d'Astor Piazzola per part del trio i dues coses més entre tots, amb un discret paper per a un servidor, que no se les sabia i seguia des del fons de l'escenari com bonament podia.
Això sí, l'ambient era fresc i benèfic, una sucosa experiència per repetir.

CONJUNT 2

Aquest conjunt de deu elements és posterior al CONJUNT 1, però segueix una pauta semblant.

Es tracta de formes fetes amb pasta de paper reciclat, i posteriorment pintades.

En el seu moment, el conjunt anava acompanyat d'un llarg manual d'utilització que s'ha volatilitzat com per encant. Potser ha estat un miracle de salvació, ara que hi penso. Qui sap.

CONJUNT 1

Aquest conjunt de sis elements és molt antic. Viu al meu estudi i m'acompanya. Probablement amaga significats que jo mateix encara no he desxifrat, o potser és que no m'ha calgut mai descobrir-los.

La imatge superior ens el mostra en la seva fase de presentació més conservadora (o tradicional); a la dreta tenim una de les moltes variacions possibles.