SÍL·LABES SENSE FRONTERES

Aquest és el títol d'aquesta peça (9x49x3.5) encara calenta. Les trenta-sis-pedres van ser recollides amistosament a Platja d'Aro un darrer dia de maig.

La casualitat, que -segons confirma sovint el poeta Josep Masats- no existeix, fa que precisament ell faci col·lecició de pedres i que el suport de fusta que aguanta aquesta petita obra provingui d'una instal·lació anterior que duia un títol relacionat amb les pedres.

Síl·labes sense fronteres forma part, naturalment, de la col·lecció particular de Josep Masats. Gairebé venia cantat.

ESCULTURA MÍNIMA

Potser semblaré presumit, però la ferralla amb restes de bicicleta de l'article Què és l'escultura és una peça meva de 1987.

Allò no era complicat, era un exercici d'amuntegament per fer que una forma encara per determinar s'enlairés. Però com a escultura no és la meva tesi. Ni tampoc sé encara si tinc alguna cosa semblant a una tesi al respecte, ara que hi penso.

De 2009 data la peça mínima que aquí es mostra. Són restes d'una cadira muntades en una peanya que és la resta d'un arbre que de tan vigorós va arribar a fer-nos nosa.

(Continuo amb i en el dubte de què és escultura, per cert.)

QUÈ ÉS L'ESCULTURA?

Sovint hi penso, però no arribo a cap conclusió que no tingui dos caps, és a dir, a un atzucac.

L'escultura és treure-li material a una roca o a un tronc per trobar una nova forma?
O escultura és amuntegar el material necessari per fer la forma que volem?

Per una banda hi ha els picapedrers, els talladors, que fereixen la matèria i es troben amb les sorpreses pròpies d'un material que porta temps ocult.
De l'altra banda hi ha els amuntegadors, els ceramistes, els acumuladors, els forjadors, que fan el que volen perquè el seu punt de partida és l'aire o el buit.

Bé, doncs jo tinc les dues possibilitats: la de creure en una versió o creure en l'altra.
L'escultura em fa respecte. Vull dir fer-la. En el seu nom també s'han perpetrat disbarats monumentals, però això ho deixarem per a un altre dia.

UNA TROBALLA

Escrivia, quan publicava l'entrada Conjunt 2, que se n'havia volatilitzat el manual d'instruccions, però ha aparegut en un prestatge del taller.

Doncs ara tinc la bondat de transcriure'l, no fos cas que algú es perdés l'ocasió de gaudir-ne. I de passada, reivindico el seu valor, perquè aquestes coses convé que perdurin.

El document diu això:

CONJUNT INSTRUMENTAL PER A MANS I MÀNIGUES

Normes per a una correcta utilització

Les instruccions d'ús d'aquest conjunt de deu peces de conglomerat de paper inclouen:

• Dues recomanacions inicials
• Deu assignacions provisionals per a les deu peces i
• Deu recomanacions de procés (fases 1 a 10) adreçades a tots aquells i/o aquelles exercitants que es vulguin aventurar en una descoberta fulminant, susceptible de variacions de mètode, criteri, ordre i/o valoració conceptual, funcional o subjectiva

Recomanacions inicials

• Triar entre les deu peces quina durà el número 1, el 2, el 3...
• Es poden establir tres categories entre les peces:

1. les quatre més grans
2. les tres en forma de paral.lelepíped
3. les dues planes i triangulars
4. l'esfèrica

Assignacions provisionals

• Peça número 1: mana en el joc quan és un joc, mana en la composició quan és una composició.
• Peça número 2: segueix el joc, comparteix comandament i/o protagonisme.
• Peça número 3: s'imposa com a punt d'inflexió, reflexió i reorganització.
• Peça número 4: fa de frontera i de premonició de les peces 8 i 9.
• Peça número 5: estableix els criteris de solidesa que acabaran de confirmar les peces 6 i 7.
• Peça número 6: allarga o eixampla el conjunt segons la seva orientació.
• Peça número 7: aporta la prudència, la serenor i la relativització que aquieten el conjunt.
• Peça número 8: és el retorn als orígens artesans i prepara per a la peça 9.
• Peça número 9: tanca el cercle i defineix la composició.
• Peça número 10: inicia les preguntes.

Recomanacions de procés

Fase Primera: Disposició arbitrària de les deu peces sense tenir en compte dimensions, formes o colors.
Fase segona: Ordenació de la més gran a la més petita, observant en tot moment que la idea de petitesa pot dependre de la superfície en contacte amb el terra o del volum, i que sempre seran factors relatius.
Fase tercera: Establir tres categories de formes: triangulars/cúbiques/la resta.
Fase quarta: Establir tres categories de colors: rojencs (peces 1, 2, 5 i 6), blaus (peces 3 i 7), verds (peces 4, 8 i 10) i gris (peça 9).
Fase cinquena: Fer encaixar les peces el més exactament possible, de manera que entre elles hi hagi el mínim espai de superfície.
Fase sisena: Arrenglerar les peces aleatòriament com si formessin una filera.
Fase setena: Fer el mateix per ordre de dimensions.
Fase vuitena: Fer el mateix per ordre de color, començant perls vermells (peces 1, 2, 5 i 6), pels blaus (peces 3 i 7), pels verds (peces 4, 8 i 10) o pel gris, i seguint el primer grup els altres en l'ordre que dicti la lògica de l'exercitant.
Fase novena: Establir l'ordre vermell, blau, gris.
Fase desena: Establir l'ordre triangle, cub, forma mixta, triangle o esfera.

*

Tots els drets haguts i per haver estan en propietat de l'autor d'aquest conjunt i redactor de les normes que el fan possible i real.
(Com a norma afegida, l'autor es reserva el dret de continuar fent coses i d'oferir-les en simpàtica presència tan sovint com pugui. Apa, fins a una altra i que vagi bé!)

L'OḮDA DEL MARQUÈS

Ja ho veieu. El Rei ha nomenat marquès el pintor Antoni Tàpies, de 86 anys, que es dirà, doncs, Marquès de Tàpies.

Marcelino Oreja, de només 75 anys, ex-ministre amb Adolfo Suárez, i més coses, també ha estat elevat a la configuració social de marquès i es dirà, si ningú no altera els designis reials, Marquès de Oreja.

Sempre havia cregut que per ser marquès s'havia de tenir una marca, és a dir, un territori. Es veu que anava errat, com en tantes altres creences meves.

De Tàpies savíem que era republicà, que pintava cartells del PSUC i que se'l tenia per revolucionari; eren altres moments i un context diferent de l'actual.

Perquè, a veure, ara mateix, i sense faltar a ningú, ser marquès, concretament, o no ser-ne, quin punt diferencial representa?

Ara mateix, pensant en els marquesats d'Oreja i de Tàpies, recordo una senyora a qui una amiga li diu: "Maria, estàs molt 'gorda'!" I ella que contesta, tota preocupada: "Ai sí, com una tàpia!"

El que queda, en qualsevol cas, és l'obra, que a uns emociona i a d'altres esgarrifa.

A PARTIR DE MOLT POC

Un matí, a Zamora, prenia el cafè i llegia el diari en un bar; el soroll imparable d'una màquina escurabutxaques em negitejava profundament. Vaig voler aprofitar aquella nosa prenent nota de la cadència de les xifres.

Allà començava el meu Projecte Machine, al qual afegiria, com a nota que se'm feia simpàtica, la còpia d'unes proves d'impremta fetes per Albrecht Dürer (imatge de l'esquerra).
(A la dreta, més a baix, autoretrat de Dürer).

Agafant-se les coses pel cantó més o menys filosòfic i àmpliament lacònic, podríem concloure que qualsevol petitesa o qualsevol detall insignificant i que habitualment passaríem per alt, un dia, de sobte, es converteix en el centre de la nostra sensibilitat i també de la nostra activitat.

El Projecte Machine em va tenir enfeinat una bona temporada. No l'he donat per tancat com a tema pel seu caràcter recurrent, però continua, com tantes altres coses, a la nevera.

(El soroll de les màquines escurabutxaques em segueix negitejant sempre que el sento. I no he tornat a visitar aquell bar recòndit de Zamora).

ANTONIO GAMONEDA, POETA

Tan lliurement com una fulla seca enmig de la tardor, quan cau i s'enganxa a la màniga de llana que ens abriga; tan impensadament, tan decididament m'ha arribat l'esperit del poeta Antonio Gamoneda (Oviedo, 1931).

(Un tast sobre el seu tarannà poètic: fa uns dies li concedien el Premi Ciutat de Barcelona de poesia en castellà i en una entrevista declarava que volia la seva obra hermèticament oberta. Tota una declaració de principis.)

El seu llibre Descripción de la mentira em té enfeinat des de fa moltes setmanes. Em va arribar plogut del cel, segurament, però ara és un roc que engendra espurnes.

Ja n'he fet lectures, transcripcions i esboços; em trobo en la fase de reprimir la festa inevitable que produeix l'entusiasme. Miro de suprimir, de concentrar, de limitar i d'aprofundir, tant en l'esperit del text pautat i precís com en els suggeriments plàstics que em neixen entre els papers de treball, que encara són pocs.

Per dir-ho breument, un centenar de formes, objectes, signes o punts de partida. No puc evitar-ho; no busco evitar-ho: el centre del món es troba en aquests dies entre la meva taula de treball i el mural d'aquestes cent formes.

ACORDIÓ, VEU I ADVERTIMENTS

Una particularitat del dia 14 de febrer a El Siglo: el Dia de l'Acordió començava amb la idea del bolero, la samba i la bossa nova, però això va quedar en un lloc molt discret. Hi va haver musette, Astor Piazzola -com no!- i swing.

Jordi Comasòlives feia l'arrencada amb La chica de Ipanema i, després, en Blai demostrava el seu domini amb intervencions puntuals.

I una nova presència, espontània i sense preparar; Ana Cristina Werring, que canta chanson française i que es lluïa amb un acompanyament prudent per part de tota la colla.

De la meva intervenció en el conjunt, poca cosa es pot dir; de tan discreta, la resumia el comentari d'Arrigo Tomasi: Hans ha fallado. (Tinc l'excusa de la impressora absent, però la veritat és segurament una altra).

Deixant de banda això, aquesta campanya acordionística promet, em sembla que promet. L'ambient d'El Siglo s'ensuma en aquestes imatges gairebé pròpies d'un altre temps. Però està passant ara. És allò que deia abans sobre el futur; o una cosa per l'estil.

EL FUTUR S'ACABA

Si meditem una mica veurem com el futur no se'ns pinta gens atractiu. Com a molt, se'ns acosta amb un to grisós que anul·la qualsevol possibilitat d'alegria.

Potser ens queda l'esperança que el joc fortuit que se'ns presenti ens permeti una certa llibertat, o tota la llibertat, que dependrà sempre de cadascun de nosaltres.

Amb les més pobres eines a la mà, l'ésser humà pot fer meravelles, sobretot quan sap que no hi pot perdre res perquè no té res.

D'aquesta pobresa podríem passar a un enriquiment fonamental, fins i tot crec que fundacional, atès que d'aquesta manera refundaríem la nostra raó de ser, de viure i de no parar de desitjar, d'esperar i de créixer.

El futur, de fet, s'acaba sempre amb la sensació; la resta -abans o després- és l'eterna endevinalla del buit.

EL DIA DE L'ACORDIÓ REAL

Potser, per a molts acordionistes, aquest dia és cada dia. Però anem al gra: Arrigo Tomasi ha organitzat unes jornades acordionístiques a les quals convida a tots aquells acordionistes que es portin el seu instrument, que toquin amb certa decència i que tinguin ganes d'improvisar i de passar-s'ho bé.

Jo, per si les mosques, sempre em presento com a músic de taverna. El diumenge 10 de gener vaig ser, doncs, convidat a enfilar-me a l'escenari, on m'acompanyarien el propi Arrigo Tomasi -fent brillar el meu tema amb variacions molt oportunes-, el contrabaixista René Dossin i el guitarrista Josep Traver.

Vaig arrencar amb un fox musette de la meva collita, força animat. Després, en Blai i la Sònia també van pujar a l'escenari i tocaren junts un parell de peces rigoroses i complexes.

A continuació, i forçat per les exigències dels assidus, una peça d'Astor Piazzola per part del trio i dues coses més entre tots, amb un discret paper per a un servidor, que no se les sabia i seguia des del fons de l'escenari com bonament podia.
Això sí, l'ambient era fresc i benèfic, una sucosa experiència per repetir.

CONJUNT 2

Aquest conjunt de deu elements és posterior al CONJUNT 1, però segueix una pauta semblant.

Es tracta de formes fetes amb pasta de paper reciclat, i posteriorment pintades.

En el seu moment, el conjunt anava acompanyat d'un llarg manual d'utilització que s'ha volatilitzat com per encant. Potser ha estat un miracle de salvació, ara que hi penso. Qui sap.

CONJUNT 1

Aquest conjunt de sis elements és molt antic. Viu al meu estudi i m'acompanya. Probablement amaga significats que jo mateix encara no he desxifrat, o potser és que no m'ha calgut mai descobrir-los.

La imatge superior ens el mostra en la seva fase de presentació més conservadora (o tradicional); a la dreta tenim una de les moltes variacions possibles.